No fa gaire setmanes, lamentava –en un altre dels meus articles– que Terrassa sigui notícia de portada, als mitjans, per temes típics de l’antic diari “El Caso”. És més que vergonyant. Algun lector pensarà que faig una crida al mal temps. Crec directament que en fan un gra massa. Altrament, que al festival TNT (Terrassa noves tendències) que s’inaugurarà el proper dia 28, s’hi imparteixi un taller de transvestisme passa de taca d’oli. Va adreçat a famílies amb criatures d’edat compresa entre 6 i 12 anys. Se’ls convida a reflexionar sobre la flexibilitat de gènere mitjançant la interacció amb tres drag-queens. Quin disbarat! On hem arribat? Després sentirem a criticar –amb tota la raó– cursets organitzats per bisbes ultra per a gent homosexual, amb intenció de “reconvertir-los” a suposats criteris de suposada homogeneïtzació. Au va!
Sense pertànyer a cap partit polític, ho trobo aberrant. Esmerçar recursos públics en aquests sidrals no té nom. Convertir el món de la política en una mena de circ fa pena. Veure-hi encabits personatges del perfil de l’Ada Colau o la ministra Irene Montero, amb tics totalment populistes em genera pena. On és el seu compromís per a fer palès un sentiment social de millora per al conjunt de la ciutadania? Confesso que crec un fet com aquest s’ha d’enquadrar al mateix “pot”. Sento ésser tan clar i dur, però és la meva opinió. Sense embuts. Clar i català. A mi, no m’és igual vuit que vuitanta.
Estic fart de sentir parlar –d’uns anys ençà– de l’expressió “tots / totes”. Encara més, em genera llàstima, fins i tot en algun meeting, sentir aquells matització hispànica del “todos / todas y todes”. On arribarem a parar? Honestament, ho trobo com una mena de depravació i degradació del pluralisme mal entès. Sic!
“Esmerçar recursos públics en aquests sidrals no té nom. Convertir el món de la política en una mena de circ fa pena“
Reprenent la figura d’una ministra de “Igual da” –sense existir el seu ministeri tampoc no passaria res– he de dir que sempre va de la mà de la polèmica. I, en definitiva, un taller de “Drag Kids”, a Terrassa, l’encaixo dins del mateix plantejament. Pretendre dir que les relacions sexuals de qui sigui s’han de basar en el consentiment abans que no pas en l’estimació és tocar a morts. Calladeta, estaria millor. I plegant del càrrec, molt més… En definitiva –i per traspolació– tenim el dret a dir la nostra i a proclamar que tot no val. Això no és el regne de “Can seixanta”. Entre poc i massa!
Si es baixa la guàrdia de preservar valors, cada cop serem més els qui pensarem com el cineasta Santiago Segura… Quan –tot fent conya i en un pla de ciència-ficció– espera i desitja no ésser en aquest món el dia en què certs comportaments de caire sexual (individual i/o col·lectiu) puguessin esdevenir aplicables per “real decret”.
