Fa pocs dies, l ‘Ajuntament egarenc ha situat -a la capçalera dels dos carrers referits- uns rètols informatius, un pèl disuasoris. Textualment hi posa: “Carrer amb excés de trànsit. La propera vegada, agafa la B40, Ronda Ponent o avinguda d’Àngel Sallent… Ajuda’ns a reduir el trànsit de pas”. Això no deixa d ́ésser un pegat. En aquest país, l’antídot de la majoria dels problemes passa pel que jo en dic la “llei del fuet” (“látigo”, en castellà). Agafant, de retruc, la temàtica dels patinets, o multes o la gent s ‘ho passa tot pel folre del clatell. Sic!
Dit altrament, sempre hi ha una solució pels pitjors casos. Faig aquesta introducció un pèl estrambòtica i “sui generis”, per parlar de la problemàtica vial dels carrers d’Arquimedes i Galileu. Qui havia de dir-nos, al marc actual- que l ‘eix argumental del problema ballaria al so de dos personatges amb un triple tret comú: físics, enginyers i matemàtics. Potser la fórmula que ens suggeririen –de cara a arranjar-ho- si més no seria genialment ajustada. Bromes a banda, cal que tots ens calcem. Sens dubte és una mala peça al teler. “Quin dit em tallo, sense fer-m ́hi mal?”
En aquest sentit, és del tot normal que -a la primera de canvi- l ‘Associació de veïns de La Maurina ja s’hagi indignat en front dels plantejaments provinents dels habitants d’aquesta zona del Centre de Terrassa i de Ca n’Aurell. Vindria a representar allò que “per tal de vestir un sant, se’n despulla metafòricament un altre”.
No plantejo cap partit de frontó o combat de boxa entre ciutadans d ́una divisió (el Centre) o d’una altra (part oest de la vila). Tan sols intento situar la perspectiva de cara al lector. No he de prendre partit per uns ni per altres. Això sí, en el benentès que l’amplada de Galileu i Arquimedes és molt inferior a les suposades vies “alternatives”. De cara a atemperar-ho, diria allò del “Houston, tenim un problema”.
Deixant -per un moment- la vessant ciutadana i situant-me en la política, trobo desencertades les expressions d’un parell de regidors (un, de l ́oposicó i l ́altre, de l’equip de govern). N’hi ha per a sucar- hi pa.
Si més no quan transcric aquest tipus de prèdiques:
• “La propera vegada no votis Ballart + ERC. Ajuda’ns a reduir la incompetència.”
• “Doncs aquesta és una de les moltes accions previstes pactades amb els veïns dintre del Pla de millora d’aquests carrers, cosa que tu no vas fer com a govern: parlar amb ells. Ho has fet ara just que vénen eleccions. Ja veig que t’obsessiona.
• “Per variar, estas mal informada (tu i la que et fa els tuits). Els veïns volen les càmeres previstes al Pla Mobilitat Urbana 2016-2022. No heu gosat d’instal·lar-les en quatre anys. Ara que vénen eleccions poseu cartellets ridículs dient que heu fet quelcom”.
Ha de seguir “la batussa” dialèctica ? La plataforma “Salvem Galileu/Arquimedes” salta de goig en veure que el consistori ha mogut fitxa i complert una part del seu compromís. Ara, demanen més: volen que segueixin altres mesures pactades (pals metàl·lics, pintar senyals de color al terra del carrer, etcètera). Les pancartes d ́aquests podrien trasladar-se -si fa no fa, amb textos clònics- a la Gran Via. Una ruta que afegeix altres neguits: aparcaments en doble fila (o als xamfrans). El carrer és prou ample. Cada dia que passa assumeix més vehicles. Hi ha els problemes afegits de l’aparcament en doble fila i la manca de separació entre els dos carrils de pujada i els dos de baixada. Afegim-hi la velocitat excessiva de cotxes i motos, especialment a la nit.
Retorno al títol amb el qual he titulat el meu article. No hi ha cap mal que duri cent anys. Ara bé, la capacitat d ́imaginació, la recerca del diàleg i l ́entesa i una bona predisposició per part de tots pot fer miracles. Em permeto recordar que, quan es va tallar al trànsit el Portal de Sant Roc, foren molts els qui es van posar les mans al cap.
Podríem pensar en fer una cosa semblant en aquests carrers que ara citàvem ? Al cap i a la fi, el servei de bus i “metro” té ben cosida gairebé tota la superfície de Terrassa. Tots ens hem d’acostumar -molt i molt més- a un major ús del servei públic.
Per exemple, evitant anar l ‘Hospital de Terrassa en vehicle privat i, després, queixar-nos del col·lapse dels seus 4 pàrquings. En què quedem? Prendre el brau
per les banyes esdevindria la solució definitiva, defugint la comoditat. Ací ho deixo. Seguirem fent bullir l’olla, reconeixent la complexitat de la causa.
“Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti!” No essent així, plantegem un pas més enllà, clonant les mesures d ‘un peatge econòmic per accedir a segons quins punts (com fan les ciutats de Londres i Milà).
