El partit que va realitzar al Terrassa al camp de l’Hércules segurament es podria descriure com un dels millors partits que ha fet l’equip aquesta temporada.
Els egarencs van ser els clars dominadors del joc durant la major part del partit i ens van demostrar a tots els aficionats el gran potencial que té aquest equip, un potencial que malauradament no hem pogut veure de forma regular.
És curiós perquè el camp de l’Hércules és molt similar quant a dimensions a l’Estadi Olímpic de Terrassa i tots sabem que des de que el Terrassa va tornar al seu estadi, el rendiment possiblement no ha estat el millor. L’hi ha costat molt el Terrassa adaptar-se a l’Olímpic i de fet, podríem dir que encara no està adaptat del tot. La sorpresa és que en un estadi tan semblant com el Rico Pérez, el Terrassa disputés un partit ratllant l’excel·lent.
Vàrem poder veure un Terrassa que va jugar molt còmode en tot moment i que portava la iniciativa del joc, que no li van tremolar les cames a l’hora de realitzar jugades treballades i que buscava porteria en tot moment. Tots sabem que el Terrassa té una plantilla capacitada per portar la batuta del partit, gràcies a un mig del camp carregat de “jugoners” com Adri Lledó o Meshak Babanzila. Per desgràcia, a vegades sembla que l’equip no té la confiança suficient per jugar d’aquesta manera, deixant la iniciativa al seu rival i és aquí quan surt lluir la pitjor versió del Terrassa.
Tots sabem que el Terrassa té una plantilla capacitada per portar la batuta del partit
Per sort, a Alacant l’equip va sortir amb el mono de treball i l’equip va fer un esforç extraordinari. Potser l’única cosa a recriminar és que, un cop més, van perdonar moltes ocasions clares de gol, cosa que ja s’està convertint en el mal endèmic d’aquest equip.
A la primera part l’equip anava perdent per dos gols de diferència, resultat enganyós, ja que l’Hércules va marcar en l’única ocasió que va tenir en tota la primera part i després mitjançant un penal surrealista per unes mans inexistents de Neeskens. El Terrassa en lloc de tirar la tovallola, tenia tanta confiança en ells mateixos que van tornar a lluitar tota la segona part i finalment el premi va arribar amb un doblet de Jordi Cano gràcies a dos clars penals. Un Jordi Cano que, per cert, s’ha de valorar molt la personalitat amb la qual va decidir llençar dues penes màximes en un moment tan complicat i de tanta tensió. El davanter no es va posar nerviós en cap moment i li va donar a l’equip un punt molt merescut.
Segurament el Terrassa mereixia guanyar aquest partit, però veient el resultat desfavorable amb el qual va acabar la primera part, el punt es pot considerar per bo. Ara toca rematar la feina i poder aplicar aquest bon joc també a casa nostra, donant per fi una bona alegria a l’afició i guanyant una de les sis finals que queden per jugar.
