Com passa el temps! Gairebé sense adonar-nos-en. El cert és que ja albirem el darrer diumenge de maig. Ens tocarà votar els membres d’un nou consistori. En el cas de Terrassa, crec que no hi haurà massa canvis. Ja es veurà, però. Mentrestant, em permeto establir algunes reflexions sobre un nombre idèntic de temes. Entenc que no són temes menors. Que ja n’hi ha prou d’haver de suportar estoïcament un seguit de greuges, sense que l ́administració municipal posi el fil a l ́agulla, de forma efectiva, urgent i fins i tot contundent.
El primer de tots esdevé tòpic i recurrent. Parlo de la brutícia als carrers. És com una arma llancívola de la qual en vol treure rèdit -a les urnes- algun grup polític de l’oposició. Tot i admetent que certament es poden millorar coses, situo el “quid” de la qüestió en la franja d’un fenomen educacional. Així de senzill. L’alcalde i els regidors no tenen la culpa que hi ha hagi persones incíviques. En aquest sentit, una de les vàries propostes a considerar passaria per aplicar sancions estrictes amb els que passen de tot.
Alhora, caldria eradicar l’allau de gent que furga dins dels contenidors. Normalment, van arrossegant un carretó de supermercat i sovint rebenten bosses del seu interior i escampen el gènere per la vorera. No es pot permetre aquesta tolerància.
En segon lloc, citaria les bretolades, en general. Òbviament, seguim dins de la dinàmica del respecte social. Per tant, ens cal insistir en el punt de l’educació com a eix bàsic del què se’ns demana -a tots- a l’hora de conviure en harmonia amb el proïsme.
Trencar les llunes o els retrovisors dels vehicles estacionats al carrer esdevé una cabronada en tota regla. Les conseqüències que se’n deriven, a banda d’econòmiques, representen un munt d’hores per tenir cura
d’arranjar les destrosses.
Dins de la brutícia -i alhora amb rivets de vandalisme- situaria el món dels grafits com a tercera fita. Embrutar, emmerdar i malmetre façanes d ́habitatges, portes de comerços o altres elements del mobiliari urbà i indrets inverossímils ultrapassa tots els límits. La impunitat de certs individus que arriben a tenir la santa barra de vantar-se de les seves malifetes a les xarxes socials. En aquest punt concret, mereixen una menció preferent les males arts de dos poca- soltes que signen com a “Pirata” i “Kazom”. No hauria pas de costar tant posar-los nom i cognoms. Tot seguit, anirien de conya per a formar part d ́un grup de “voluntariat social” (forçat) per a restituir l’essència inicial dels llocs o punts malmesos.
Passant al quart tema, crec arribada l’hora de dictar mesures sancionadores implacables contra els usuaris dels patinets que es salten els senyals urbans. Amb l’exemple concret dels carrers Fontvella i Sant Pere, ja en tenim prou I està més que demostrat. Ací
-i sento ésser tan punyent- àdhuc insinuo certa permisivitat i vista grossa per part de la policía municipal. No se’ls veu, amb la qual cosa, els que no compleixen la norma tenen carta blanca… Arribats en aquest punt, quan algun vianant els hi ho retreu, el més normal és que reben un insult grollers i repel·lent.
Tot i que l’ordre dels apunts és aleatori, el capítol cinquè el dedico a l’oci nocturn. Ací, insisteixo, de bell nou, en la sorpresa que em produeix la presència de bars i centres d’esbarjo en la zona cèntrica de la Rasa. Quan l’horari d’obertura dels locals esdevé “tema tabú”, el veïnat té tot el dret a preguntar-se per què no es considera seriosament el seu trasllat a la zona del Parc Vallès. Si més no, per tal de respectar i primar els drets de la ciutadania que viu a la rodalia a poder exercir un descans nocturn en condicions.
Finalment, com a sisé tema -i sovint empeltat amb aquest darrer escenari- acabaria extrapolant-ne unes conseqüències en certa manera “lògiques”: parlo de quan la nocturnitat va associada al consum d’alcohol en quantitats desproporcionades. Algú perd
l’oremus i converteix la via pública en el marc ideal per a la llei del “campi qui pugui”.
És evident que avui tan sols he llençat mitja dotzena de flaixos. Tots ells poden ésser objecte d’una anàlisi en profunditat, un punt que m’escapça el propi topall de l’article. Suggereixo reconsiderar-ho, com a molt tard, sis setmanes després de les eleccions municipals.
Això sí, de cara a prendre mesures que projectin una millora real i palpable en la vida egarenca.
