Aquests dies veiem com els diferents líders dels partits en l’àmbit nacional, es van passejant pels actes que promouen els seus partits a Terrassa, de cara a les eleccions vinents municipals. És qüestió de saber els itineraris per no trobar-los i corris el perill que et prometin el món mundial.
Un d’aquests líders, en Salvador Illa del PsoE-Psc, en l’acte de presentació de la seva candidata a Terrassa, l’Eva Candela, va fer un seguit d’afirmacions que són de riota i
vergonya, ja demostren el tipus de personatge que és, i que no té ni ètica, ni escrúpols, ni memòria, que ha renunciat a tot ideari d’esquerres i és un mer vividor professional de la política. La màxima representació del que és el seu partit i l’únic ideari que preval, garantir-se la cadira i el sou, l’ideari que ja fa anys que el partit i els seus dirigents el van llençar pel clavegueram. I ara ens entretenen amb enfrontaments i rancúnies de patí de col·legi, per amagar la realitat
I quan dic que són afirmacions de riota i vergonya, és quan parla de l’actual alcalde dient-li de tot, menys guapo. I amb això, lluny de la meva pretensió de defensar-lo i donar-li qualsevol suport, i en tot cas, ja és prou grandet per a defensar-se solet i dir el que consideri com a resposta.
Afirmar que els alcaldes Royes, Navarro i Vega, són els únics alcaldes socialistes que hi ha hagut a Terrassa, a més d’estar fora de lloc, és una afirmació que no té cap realitat. En tot cas, hauria d’haver dit que van ser alcaldes psoistes, però molt lluny de ser socialistes, ells i el seu partit van renunciar als valors d’aquest ideari polític, i de ser cap referència de l’esquerra, això durant la transició ja com he dit, van renunciar-hi i llençat al clavegueram. Van optar per una política professional, de cadira i sou, mai es van plantejar la política com un mer pas transitori, i no van tornar a treballar mai.
Un exemple d’això, és el mateix Pere Navarro, que ha viscut des de les Joventuts Psoistes ocupant càrrecs fins ara, on està fent un patrimoni de vergonya amb un sou lamentable per la realitat del país, endollat pel partit. I endollant als seus familiars algú a la Diputació i altres al Ministeri de Cultura. Aquest seria un dels molts exemples d’un partit que va repartint càrrecs de forma vergonyosa. Això no té res a veure amb anomenar-se “socialista”. Això es diu corrupció de baixa intensitat.
L’alcalde Royes, mai va ser socialista, era un burgès de cap a peus, per això el seu mandat va ser garantir que els poders econòmics fàctics locals, no tinguessin problemes, els va modelar la ciutat i els va garantir el volum de negoci durant tot el seu mandat. El poder polític municipal i els poders econòmics, el van considerar el millor aliat. El primer mandat amb el PSUC, els va preocupar inicialment, després amb l’autodestrucció d’aquest partit, van respirar tranquils, tenien el negoci garantit.
Per això, els poders econòmics mai van considerar donar suport als dirigents convergents, ja els anava bé el govern municipal de torn, entretenia a la ciutadania popular amb un
fals discurs d’esquerres i garantia el negoci als poders econòmics locals. I les altres afirmacions referides a l’actual alcalde, encara demostren la gran farsa en què s’ha convertit el Sr. Illa i el seu partit. “El Sr. Ballart mai ha estat un socialista del meu partit. Un socialista mai s’hi posa de costat”, i llavors fa la referència als esmentats alcaldes com exemple.
O sigui, Ballart, s’ha modelat en l’aprenentatge professional i l’ideari de cadira i sou, des de les Joventuts Psoistes, passar per tots els càrrecs (regidor, tinent d’alcalde i alcalde), tot beneït per les estructures del partit en l’àmbit de Catalunya, beneït per l’alcalde Royes i nomenat com si fos una monarquia, per l’alcalde Navarro. Sempre fidel als designis del partit i dels seus mentors. I sempre ben protegit i controlat, pel secretari d’organització del partit, el pare. Això vol dir que des de les Joventuts fins a ser alcalde del PsoE-Psc, amb totes les benediccions partidàries, ser un bon i fidel candidat, van ser uns quants anys, i això no es pot amagar, ni parlar de perfils, sobretot perquè el Sr. Illa s’ha hagut de posar moltes vegades de perfil, de cul i d’esquena.
Llavors, com pot dir el Sr. Illa, que res té a veure amb ells, quan Ballart ha vist i patit totes les misèries en què s’ha convertit el seu partit i els seus dirigents. Una mera menjadora, sense ideari, ni escrúpols. Com es pot afirmar i esborrar de la realitat històrica, tot aquell període, només cal anar a les hemeroteques, per veure la realitat, i en què s’ha convertit la política professional d’alguns partits, un exemple evident és el PsoE-Psc de Catalunya i Terrassa.
El problema és que Ballart amb aquesta experiència, fa quatre anys va donar una sorpresa que ningú esperava, i menys el PsoE-Psc, que després de quaranta anys de menjadora, la perdia, i han convertit a l’actual alcalde com a traïdor, i miratge, el sac dels cops estratègic, sobretot, quan les enquestes totes afirmen que tornarà a guanyar i que els pot obligar de nou, a perdre la cadira i el sou. Fet que encara els posa de més rancúnia.
Alguns joves del partit, tenien la convicció que la política professional seria un càrrec de per vida, per sort, com sempre el PsoE-Psc, té molts càrrecs a cobrir, una d’elles la Diputació que controlen, exemple on han col·locat a algun exregidor. Amb la situació de Ballart, passa el mateix que el Sr. Collboni a Barcelona, han oblidat que ha governat la ciutat amb la Sra. Colau, i tenen l’esperança que la ciutadania tingui memòria de peix. Doncs el Sr. Illa, té l’esperança que l’etapa partidària de Ballart, desaparegui del currículum del partit psoista. Quin paperot li toca fer a la senyora Candela per una cadira i un sou, com podrà defensar a un partit com aquest i que la seva militància de base no es mereix, però bé…!
Farien bé, de deixar-se d’oblits, i analitzar el que motiva que la ciutadania els oblidi de veritat, de ser uns impresentables, mers vividors al seu servei i del partit, i que cada cop s’allunyin de la política, ja que no tenen cap confiança amb uns polítics que han convertit la cadira i el sou en un mer objectiu. Al final, la ciutadania es queda a casa, o vota a candidats de dretes, com, psoistes, convergents, pepes i extrema dreta. Una pena, però per desgràcia, una realitat que pagarem durant anys.
