Les rajoles del Centre de Terrassa fan pena. Les vermelles i les grises. Els dos tipus que s’utilitzen a la ciutat en bona part de l’illa de vianants. Fan pena perquè estan brutes i perquè n’hi ha desenes de trencades, esquerdades. I em sembla que precisament el Centre de la ciutat ha de ser l’exemple, el reclam, el lloc perfecte, el que s’ha de vendre a la gent de fora. I ha d’estar net, impecable, impol·lut.
Passejar per la plaça Vella, els carrers de Sant Pere i Font Vella, per Major, i per la resta del rovell de l’ou, i trobar-te les rajoles brutes i trencades, forats… no és precisament agradable. I no fa bona impressió al turisme, una de les fonts d’ingressos i de vida que hem de potenciar al Centre. Ni fa patxoca mirar a sota dels bancs del carrer Major i veure’n el terra fosc, com si estigués deixat.
I, un altre element, les rajoles aixecades són, o poden ser, perilloses. T’hi pots entrebancar. I, el dia que plou, algunes de les vermelles, les que s’han mogut i tenen massa separació entre elles, s’omplen d’aigua. En trepitjar-les, més d’un ciutadà s’ha esquitxat.
Mai he tingut clar per quina raó es va optar per aquestes llambordes vermelles, boniques quan són noves i llueixen en tota la seva esplendor, però amb una sensació de manca de neteja quan es fan velles. La qual cosa, remarco, no vol dir en cap cas que no estiguin netes. Però el color és apagat. I no m’agrada.
I sí, envejo si comparo amb ciutats ja no europees sinó catalanes com Reus, o la més propera Sant Cugat del Vallès. Em pregunto: no hi ha rajoles més resistents que les que tenim als carrers del Centre de Terrassa? I si el problema són els camions de gran tonatge que les trepitgen potser que fem un pensament. I al final, a veure si el millor serà posar ciment i pintar-lo de manera que semblin rajoles.
