Avui, es compleixen quaranta-cinc anys de l’adeu del meu germà Mateu. No puc deixar passar aquesta data sense expressar un record emocionat per ell. El cor m’ho demana i la mà gairebé escriu sola. Potser podria haver decidit no dir res. Estic segur, però, que després tindria remordiment. No m’ho perdonaria. Encapçalaré, doncs, aquest article amb uns versos breus del poeta de Roda: “I si de sobte algú tanca la porta / i tot és trist i hostil què podem fer / sinó esperar en silenci que la vida / reprengui el curs de sempre, poderosa / i ens alliberi d’aquell fosc domini? / És en la mort on aprenem de viure / bevent-ne el licor fort a glops lentíssims / sentint que ens incendia les entranyes / mentre ens revela tota la bellesa / d’aquell restar contra tots els designis”.
Tan sols tenia vint-i-un anys i un fatídic accident de trànsit, al Principat d’Andorra se’l va endur. Fou enterrat a l’idíl·lic cementiri de Canilllo. D’aleshores ençà, tot va canviar. El record, però, mai no s’esborra… La conjuntura laboral de llavors no era gaire diferent de l’actual. No tenint massa perspectives de feina, va buscar les oportunitats lluny de casa. Havia trobat una oportunitat a Ransol. Un indret, més amunt del mateix Canillo. Quan només li mancava una setmana per a acabar el contracte que tenia -durant la temporada d’hivern- un cop de mala sort es va encebar en ell.
L’hivern -per aquelles contrades- sol ser molt més dur que en altres contrades. La neu és un element més del paisatge quotidià. El costum dels residents d’allí no implica treure i posar les cadenes al cotxe. Les rodes motrius tenen claus incorporats, per resoldre la incidència. Tal vegada aquest fou un dels punts que el van trair. En un revolt de la carretera del Pas de la Casa, l’escarabat Wolkswagen que conduïa es precipità al rierol que anava a peu de camí. Tot es trencà: la il·lusió i la trempera d’un noi enamorat de la vida. Ple de vida i força. Com textualment reflectia el recordatori del seu comiat, “va ser fidel a la vida i va viure en llibertat”.
El seu tarannà era extravertit. Fidel als seus amics, no va tenir prou sort al llarg d’una curta existència. D’alguna manera, tot el conjunt va reflectir la inestabilitat i el trasbals d’uns anys viscuts precipitadament. Sense temps de poder-los assaborir com calia.
Mitjançant aquesta breu glossa, no pretenc altra cosa que mantenir viva la llàntia del seu record i l’encís de les seves rialles. En aquest sentit, acabo també amb una altra cita d’en Miquel Martí i Pol: “Què més podria fer per apressar-te / si el temps ja no pot res contra l’espera / de tu que m’he imposat, si no m’arriba / cap remor de la nit i resto immòbil / perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre’t? “
