Respecte la creació d’un nou vial que ha de connectar el carrer Sant Pere i el passatge Tete Montoliu, amb l’enderroc de les finques números 23 i 25 i crear nous habitatges i comerç, permeteu-me fer públiques algunes consideracions personals.
Es tracta de dos solars amb estructura actual del segle XIX que han tingut diversos usos al llarg de la seva història. Encara que l’origen de la urbanització de les dues finques es remunta al segle XVI, quan es va començar a configurar el propi carrer que anava a la parròquia de Sant Pere des de la Vila de Terrassa, en el moment en que es va iniciar la construcció fora muralles seguin els camins antics.
Al segle XVIII el senyor Bartomeu Amat i Torres-Falguera i la seva esposa, de la família propietària de la Masia de Ca NAmat de la Muntanya, es varen construir una casa de tres casals al Carrer Sant Pere número 25, en una finca que arribava fins a la Rasa i on a principis del segle XIX, la mateixa nissaga i va construir el Vapor Amat, situat a on avui dia hi ha la Sala Muncunill i la xemeneia de la Plaça Didó. La perllongada vida familiar en aquesta casa coneguda com a Casa Amat del Carrer Sant Pere, ha deixat relats històrics que aquí no detallarem.
Al segon pis de la casa, l’any 1914, es fundà lentitat Gremi d’Artistes, dissolta lany 1918 i que serà lembrió de lactual Amics de les Arts. Contenia unes pintures murals de l’artista Joan Duch que en les remodelacions posteriors varen desaparèixer.
El darrer ús d’aquest gran casalot, esta en la nostra memòria recent com a Acadèmia Fuster a partir dels anys 50 del segle passat i fins els anys 80 amb, espai educatiu diürn i nocturn amb 12 aules i alguns annexes de serveis, que impartien, segons un dels seus anuncis, ensenyament primari, comerç, batxillerat, idiomes, taquigrafia, mecanografia i dibuix lineal. Al vestíbul de l’entrada hi va haver també un quiosc amb venda de diaris i revistes i oficina expenedora de “quinieles 1X2”.
Aquestes històries i altres més detallades les trobareu en els blogs “pintorviver” i “recordsdeterrassa” i en la bibliografia de Baltasar Ragón.
Si analitzem les dues finques pel seu valor arquitectònic i artístic no trobarem res a ressaltar, algunes reixes, la porta principal d’entrada… però la volumetria i les obertures reforcen urbanísticament el carrer que ja va ser danyat greument en dues ocasions, fent desaparèixer la Casa Suris per donar sortida al Casino del Comerç i els jardins del Cercle Egarenc i la modernista Casa Puigbó en la ampliació del Carrer Cardaire.
Crec que és del tot innecessari transformar l’urbanisme centenari i perquè no dir-ho les històries dels habitants del carrer sant Pere, definit en origen al segles XVI, i crear edificacions contemporànies i nous espais, escales, ascensor, alguns arbres, per connectar-lo amb el passatge Tete Montoliu.
Per a mi una opció possible per portar a terme aquest objectiu, seria mantenir les façanes de les dues finques, amb la seva imatge actual, semblant a la del segle XIX i si convé crear una galeria interior per facilitar aquesta nova connexió que per altre banda no crec solucioni gran cosa de la mobilitat del nostre centre històric.
Potser en nom de ‘esponjament, la naturalització de l’espai, termes amplis i penso poc aplicables en aquest cas, estarem creant una nova nafra al centre històric de la nostra ciutat.
Centrem-nos en fomentar els nous usos i la rehabilitació dels edificis històrics actualment en desús i la xarxa urbanística consolidada, com sabem fer i bons exemples en tenim.
