Quan a Barcelona ja han descobert que l’anomenat urbanisme tàctic es degrada molt ràpidament i que l’ús que se’n fa no és precisament el més cívic, a Terrassa el govern municipal n’abraça la causa i el segueix aplicant en totes les propostes urbanístiques que fa.
Cal dir que sovint aquestes propostes no passen de propostes. Però si es fan realitat, es tracta de propostes de colors. Molts colors, però poques voreres amples accessibles per les persones amb mobilitat reduïda, pels que van en cotxet o simplement pel carro de la compra. Molta senyalització prohibint el pas dels vehicles, però poca via per a vianants. Moltes prohibicions, però poques alternatives pels que van en bici o patinet, que veuen com els seus carrils s’acaben en sec.
Malauradament seguim en una línia d’acció poc ambiciosa. Terrassa, no ens cansem de dir-ho, és la tercera ciutat de Catalunya. Ho diem, però no estic segura que ens ho creiem. O en tot cas, no exercim com a tal.
Fa ben poc es va presentar públicament un pla per a les rieres de la ciutat. Com si els que tenim una mica de memòria històrica no sabéssim que aquest pla, si es queda en res, tampoc passa res. Perquè l’aigua seguirà baixant per les rieres. Permeteu-me aquí una anècdota familiar.
Fa molts anys, el Manuel Royes també va anunciar un pla per a la transformació de les rieres. I alguna cosa es va fer perquè en algun moment, l’aleshores anomenat Diario de Terrassa va recollir la notícia amb un titular que més o menys deia: “Durante su mandato se han adecentado las rieras”. A casa, la meva mare i les seves germanes porten per cognom Riera i aquest és el meu segon cognom. Doncs bé, una tia meva, molt irònica ella, va recollir la notícia, la va emmarcar i hi va afegir un comentari: “No cal. Ja érem decents”. I tota la vida vaig veure aquell titular i el comentari penjat a una paret de l’entrada de casa, mentre les rieres de Terrassa no passaven de decents. Perquè mentre l’aigua segueixi baixant per les rieres, sempre hi haurà altres temes més importants per abordar.
Si volem ser ambiciosos, potser seria hora de revisar aquest urbanisme de coloraines, apostar de debò per la peatonalització d’aquelles zones ja delimitades i acordades, treure cablejat aeri que és horrible, fer la ciutat al màxim d’accessible possible, i fer un ambiciós pla de rehabilitació de façanes per tal de dignificar tota la ciutat, i de passada, seguir creant ocupació.
Una Terrassa dignificada, accessible i confortable. Res impossible si hi ha voluntat i el lideratge suficient per impulsar-ho.
Hem vist com a Barcelona les coses primer es van fer d’una manera, amb carrers tots de color groc, mobiliari urbà escampat per la via, i senyalització impossible d’interpretar. Mentre que ara, que ja s’acosten eleccions, tornen a urbanitzar una Via Laietana al vell estil, fent obres.
Cert és que les obres fan mandra d’organitzar i de patir, però quan s’acaben ens fem creus de com de necessari era fer-les.
