El passat mes de maig de 2021, quan coneixerem per la premsa, que s’havia presentat ja aprovat, el projecte per a la Transformació de lÀrea de Vianants del Passeig del Comte d’Ègara, sector Nord, varem publicar una opinió- recull històric, en aquest mateix mitjà. Varem veure que s’afectaven parcialment estructures urbanístiques i l’enjardinament de l’any 1942 obra de l’arquitecte Ignasi Escudé en col·laboració amb el paisatgista Jaume Argemi.
Llavors vàrem recomanar tractar en un únic projecte la rehabilitació d’una de les obres urbanístiques i patrimonials més importants de la postguerra que es conserven quasi bé integres a Terrassa, juntament amb la de la plaça Anselm Clavé.
Doncs es veu que el nostre prec i el d’alguns altres historiadors i professionals no va servir de res.
Un projecte global hagués representat si més no, l’estudi total del monument urbanístic i arquitectònic i els elements ja catalogats , les cases senyorials del sector sud i el monument dAlfons Sala. Si, també el darrer monument, l’obra escultòrica de Frederic Marés de l’any 1950, que tenim a l’espai públic de la ciutat d’aquella època , ara parcialment desmembrat.
Aquest estudi històric, preceptiu en totes les intervencions d’elements patrimonials i el seus entorns, hagués facilitat entre altres coses el coneixent dels espais a intervenir, com també l’existència de les antigues llambordes del vial.
La ciutat i el propi ajuntament té en els seus serveis, experts en patrimoni i historiadors que si sels hagués consultat en el seu moment, haguessin recomanat el que era més adequat de fer.
La fragilitat dels elements patrimonials no permet tirar pel dret, encara que l’objectiu sigui la millora de l’espai públic per als vianants en el que estem completament d’acord.
Es podia fer exactament el mateix conservant el que era menester de conservar i simplement efectuant la replantació i el manteniment adequat en els parterres vegetals que ja existien. Tenim tècnics en urbanisme i arquitectura que haguessin fet un magnífic projecte en aquest sentit.
Ara, exceptuant la restitució de tots els elements que s’han mogut del seu lloc, i per tant replantejar el projecte, tot el que es faci serà emmascarar i amagar el cap sota l’ala.
Podria seguir amb els afectes als records i a la memòria històrica que a cadascun de nosaltres ens evoca el Passseig i amb la consideració que aquests detalls haurien de tenir en la rehabilitació de l’espai públic contemporani, però aquesta problemàtica ja serà motiu d’una altre opinió.
