Quan fa poques hores que m’han comunicat la mort del Sr. Pujals, m’he posat a escriure aquestes ratlles, mogut pel record i per l’agraïment. He volgut trobar alguna expressió que recollís i d’alguna manera expressés -ni que fos a risc de queda curt- el gran llegat que ens deixa, i després de donar-hi voltes l’he titolat d’aquesta manera: un senyor de Terrassa.
Puc dir que soc de les persones que ha tingut la sort de conèixer el Sr. Pujals i de treballar-hi conjuntament. El mateix podrien dir tots els rectors del Sant Esperit des de Mn. Sanahuja, quan el finat era responsable dels joves d’Acció Catòlica, a començaments dels anys 40 del segle passat, passant pel Dr. Castelltort, el Dr. Llauger, Mn. Pons, Mn. Bagué, Mn. Masclans, Mn. Pauses i Mn. Cristau , actual bisbe de Terrassa. De tots ells, de tots nosaltres, ell ha estat una de les persones de màxima confiança en tota la vida de la parròquia.
Ell n’és un dels promotors principals, per no dir el més important, de la restauració i renovació del temple esdevingut avui catedral de la diòcesi. De fet ell sempre recordava que, amb l’ajut d’altres, havien renovat el temple pensant que alguna dia podria ser catedral. Un cop creada la diòcesi, va posar a disposició del bisbe Josep Àngel tota la seva dilatada experiència a Terrassa per ajudar-li a bastir la nova realitat diocesana.
M’era molt agradable conversar amb ell. Acostumava a donar consells sobre la manera de procedir, cosa que un rector novell li agraïa molt. Explicava les seves peripècies personals en les diferents institucions de la ciutat en les que havia col.laborat o encara ho feia. Era una persona activa, molt activa, sempre disposada a ajudar, mai a criticar ni malparlar. Sempre deia que Déu no havia donat totes les virtuts a cada persona. Recordava que mai escriuria les seves memòries perquè no podia parlar malament de ningú. Era un bon mediador en conflictes entre persones i empreses, i per això li acostumaven a demanar des de les institucions ciutadanes. Ara bé, entre totes les institucions, la Fundació Busquets probablement era la nineta dels seus ulls. Cuidava amb exquisida cura les germanes de la comunitat, atenia personalment els treballadors, s’interessava especialment pels infants i les persones necessitades, i gaudia de les trobades amb els voluntaris.
No era una persona que cerqués el reconeixement dels altres. Se sentia un cristià que complia amb el seu deure, amb una fe madura i profunda, que havia rebut quan estudiava als jesuïtes. Cada setmana, mentre va poder, baixava a Barcelona i anava a confessar-se a la catedral. Al Sant Esperit el trobaves dia sí dia també a missa, resant o repassant com estaven els vitralls, els llums, els bancs o el cadiram. En vida se li van fer homenatges que ell agraí sincerament, però no s’hi recreava, l’importaven especialment les persones i que estiguessin bé, la resta era a més a més. Això sí, cuidava especialment la seva família. Gaudia de les trobades familiars amb la seva esposa, la Rosa. A vegades me’l trobava anant a sopar amb algun net. Cuidar les relacions era una de les seves prioritats.
Ens ha deixat un veritable senyor de Terrassa, orgullós de ser de la seva ciutat, a la que s’hi va dedicar com a bon ciutadà i millor cristià. Estic segur que ha entrat al goig del seu veritable Senyor.
