Durant aquests deu anys de vida de Flamencologia com a centre de referència del Flamenco a Terrassa hem vist la necessitat, especialment a la nostra ciutat, de deixar clars certs conceptes al deu voltant i crear un cicle tant formatiu com informatiu obert.
L’evolució de la societat va enllaçada a la de l’art. El Flamenco, a més a més de ser patrimoni immaterial de la humanitat, és un art viu, ple de color, compàs, harmonia. Manuel de Falla va deixar escrit que la música flamenca és una de les més antigues d’Europa. És art en contínua evolució.
Respectant les identitats mitjanant la convivència i la combinació amb altres sons es genera una riquesa que ofereix com a resultat una mena d’obres d’art que fan eclosió en un Flamenco avantguardista, que podrà agradar més o menys: Naike Ponce, Rosalia, Niño Elche, Jose de los Camarones & band, Chambao, Callao… creiem en la necessitat d’estudiar el Flamenco clàssic i obrir la porta simultàniament a aquest nou corrent musical.
Si existís una música estigmatitzada, aquesta seria el Flamenco, castigat i perseguit durant l’època de la dictadura. Ens han volgut vendre’l com el que no és creant una imatge distorsionada de la realitat. En alguns casos, es poden considerar sons aflamencats estirant una mica l’orella, lletres censurades, expulsió d’artistes Flamencos, altres empresonats o assassinats.
Durant dècades es lluita contra el Flamenco pel sol fet de tractar-se d’una música que neix a les bases socials, amb un caràcter purament reivindicatiu. La implantació per llarg temps del feixisme ha fet miques la política de gènere, on el masclisme incrustat en la societat ha fet disminuir el paper de la dona en el món Flamenco, quedant poques valentes que estiguessin “autoritzades” per fer-ho sense tenir el reconeixement que haurien d’haver tingut.
Anàlogament, el moviment LGBTI va ser perseguit amb la mateixa crueltat que el Flamenco. Una persecució a ultrança amb ànims d’extermini, sortosament sense aconseguir-lo. Des dels seus orígens, el Flamenco és universal pel fet que ha germinat dins la mateixa fusió de cultures, un autèntic mestissatge de pobles, races, civilitzacions que ha fet eclosió dins influències afroamericanes i oriental. Des del moment en què a través de la UNESCO s’obre la porta al món com a patrimoni immaterial de la humanitat, ja és una propietat compartida per tothom que ho vulgui conèixer, no és propietat exclusiva de qui creu que els hi pertany per la seva condició o origen.
S’ha internacionalitzat quelcom que va néixer a la baixa Andalusia, qüestió acceptada per intel·lectuals i estudiosos del Flamenco.
