Quan arribes a Terrassa no crec que deixis anar un “ohhh” majúscul de la seva bellesa que t’atrau. Parlo de quan ho fas en cotxe, però també de quan ho fas en tren. Sempre he cregut que les entrades a pobles i ciutats són una perfecta carta de presentació. Quan arribes et permeten fer-te una idea de què et trobaràs. Una gran teoria, tot i que em falla amb el lloc que m’estimo.
Les entrades a Terrassa no reflecteixen una joia, i Terrassa, si parlem de monuments, no en té una, ni dues, ni tres. La Masia Freixa, el Castell Cartoixa, la Seu d’Ègara, el Vapor Aymerich, Amat i Jover i la resta de catedrals de la indústria, la Casa Museu Alegre de Sagrera, la Torre del Palau… I un esgraó per sota, el claustre de l’antic convent de Sant Francesc.
I més i més elements per conèixer i gaudir. Sense oblidar-nos de la Fira Modernista i dels castells. Podria continuar i no parar i omplir moltes línies amb les nostres joies. Un patrimoni que moltes ciutats del món voldrien tenir. I a més a més afegeixo el patrimoni natural. I em deixava les meves estimades Torres d’aigua (plomers o repartidors) i les xemeneies, record del nostre passat i orgull del nostre present.
Torno al primer tema. c. I aprofito l’avinentesa que aviat hi haurà eleccions, per demanar als partits polítics que hi pensin, que facin, projectes, que en parlin. Per començar, amb grans lletres a tots els accessos a la ciutat, com tenen a molts municipis del país. I amb enjardinaments amb plantes autòctones i adaptades al clima mediterrani. Amb escultures, jocs d’aigua amb circuits tancats per no gastar en època de sequera. Una mini Terrassa a cada entrada amb alguns dels elements del nostre patrimoni excepcional. Cal que hi reflexionem. Ens mereixem una millor carta de presentació que la que tenim a les carreteres de Rellinars, d’Olesa, de Martorell, de Rubí -ara sembla que aquí la cosa canviarà-, de Talamanca, de Castellar, de Sant Miquel de Gonteres, la Rambleta del Pare Alegre, la N-150… Segurament està tot inventat. Doncs mirem i copiem.
