Ja hem entrat al que s’anomena triangle de les Bermudes de la política, l’any preelectoral abans de les eleccions municipals, aquell any on la vella política ens porta a que les màquines dels partits polítics dissenyen uns moviments reflexos (sempre els mateixos) per tal de “caçar” el vot dels ciutadans i ciutadanes (promeses electorals, ficcions fetes realitat, mitges veritat). Després ja tenen 4 anys de coll per gestionar els resultats, a la seva manera, ja que, lamentablement, la ciutadania no te l’accés, ni el control necessari de totes les accions polítiques que li afecten directament. Una pobra democràcia, realment.
Aquest estat de coses, a nivell general, només podria canviar si les persones que accedeixen al poder municipal d’aquí un any fan un canvi de mentalitat important i assumeixen, de veritat, el que és la base fonamental per poder gestionar una societat amb la garantia que es compleixi el nou Principi de Seguretat Vital (Drets Humans Emergents-Monterrey 2007), una ciutat on estiguin garantits tots els drets de totes les persones que hi conviuen, sense cap exclusió. O sigui, que el primer exercici que haurien de fer és creure i practicar els valors humans, que són la base de tot.
I quin serien aquests valors que haurien d’aprendre i exercir, sinó és impossible una democràcia real? Doncs aquests: Comunicació (saber comunicar i informar); Empatia (saber-se posar al lloc de l’altre-Resiliència); Coneixement, (formació i competències adequades); Capacitat de diàleg; Ètica; Fraternitat; Honestedat; Iniciativa; Humilitat; Lideratge; Valentia; responsabilitat (aquesta és la primera de totes); Saber Escoltar; Sincerita, la veritat sempre); Solidaritat ( a veritable, no la “comercial”; i Transparència (elemental). Sense aquests valors practicats en el dia a dia, no hi haurà possibilitat de practicar els drets i els deures. Per tant, no hi haurà democràcia i continuarem a la deriva.
Un altre propòsit que s’han de plantejar els polítics d’una nova legislatura és entendre el concepte de drets humans de proximitat que podríem definir com “les necessitats bàsiques o les aspiracions legítimes inherents a totes les persones que han de ser cobertes per part de les administracions per garantir el dret a una vida digna de ser viscuda en l’àmbit municipal”. Dret a la ciutat, de la Carta Europea de Salvaguarda dels DDHH. Per què, després de tants anys, no la tenen a sobre la taula tots els funcionaris i treballadors i treballadores públiques com a guia? És que els polítics que hem tingut fins ara tenen por, no són valents!
Bàsicament, quan la gent parla de drets humans, pensen en realitats llunyanes. Però cal explicar que també té a veure amb què passa a la ciutat. I qui ha de prestar i garantir aquests drets és l’administració més propera, que és l’administració municipal. I drets humans de proximitat és tot, des de la mobilitat fins a l’alimentació, passant per l’habitatge. Cal que ens adonem que l’administració existeix per prestar aquests drets a la ciutadania.
Moltes vegades hi ha recursos, però la gent no sap com accedir-hi. L’administració existeix per cobrir les necessitats bàsiques de les persones i per fer-los saber que hi tenen dret. Una altra fita implica donar-li sentit al principi de subsidiarietat, ja que pressuposa considerar que és a l’administració més propera a qui li correspon, en primer lloc, la garantia dels drets.
I no només considerar que aquesta subsidiarietat és merament executiva (facilitar l’acompliment de mesures adoptades en nivells administratius superiors), sinó que, avui dia, hauríem de parlar d’una subsidiarietat garantista (adoptar mesures per garantir drets de ciutadania quan les administracions superiors amb competències en la matèria no les duen a terme).
I finalment, un darrer objectiu, consistent en reclamar una democràcia de proximitat, forjada per diversos eixos que van molt més enllà d’una concepció merament representativa. Parlem doncs de democràcia garantista; democràcia plural; democràcia, paritària; democràcia participativa; democràcia igualitària; democràcia solidària, i democràcia interseccional. Aquesta democràcia de proximitat ens hauria de servir per recordar que l’àmbit municipal ha de ser un espai de resistència per fer front a polítiques municipals excloents i discriminatòries; un espai de dissidència on s’escoltin les veus de les reivindicacions de moviments socials alternatius, i un espai d’alliberament on s’estimuli la lluita per la dignitat humana i no deixar abandonades a 300 treballadores del SAD a la sort d’empreses multinacionals que les exploten i menyspreen aquest servi tan important de cuidar a les persones. L’Ajuntament de Terrassa el té mercantilitzat. Cal revertir situacions clarament vulnerabilitzadores de persones i col·lectius.
Perquè no es pren seriosament el projecte d’unes Oficines del Drets al barris, ben dotades i amb un treball transversal, que acosti els drets i els deures a la gent (que ningú perdi oportunitats, per manca d’informació u orientació.) Que determinats col·lectius no puguin accedir a prestacions, que els parcs no estiguin adaptats a infants amb diversitat funcional, que se segueixin desnonant famílies, sense alternativa d’un habitatge digne. Això són violacions de drets. Poc visibles, alguns, però violacions. L’administració local té l’obligació de garantir drets a tota la ciutadania, no només d’exercir competències. I vull recordar que es vulneren drets, moltes vegades, per inacció de la ciutadania.
El que hem de fer és transversalitzar els drets humans i enfortir la democràcia. No com ha plantejat, fins ara, la classe política, sinó una democràcia com a sistema de valors, que s’apliqui a totes les persones que estan a un territori, en aquest cas a la ciutat de
Terrassa, la tercera de Catalunya. Coneixeu algun govern municipal d’aquesta ciutat que tingui o hagi intentat construir un “projecte” integral de ciutat inclusiva de ciutat dels drets? Estem encaparrats a fer receptes úniques, però si la gent no és igual, la solució als seus problemes tampoc pot ser-ho. Més enllà de fer complir un dret o aplicar una llei, hem de fer-ho amb equitat. No s’ha de tractar igual tothom, sinó que s’ha de dibuixar una recepta única per cadascú, d’acord a la seva situació i vulnerabilitats, per a eliminar les desigualtats.
Per què no es creen grups de treball transversals en què la gent jove (per exemple) no només estigui allà on es parli de joventut; o que un col·lectiu d’immigrants no estigui només on es parli d’immigració, o un col·lectiu de dones o de persones LGTBI… Els joves, la gent gran, les dones o les persones migrades han d’estar a tot arreu, aprofitant tot el teixit social que tenim i entre totes crear comunitat, el comú, la cosa comuna.
Bé, evidentment que les forces polítiques no faran cas a aquest consells i aniran a la seva (la lògica del poder, pel poder) i la ciutadania, què en pensem? Estem disposats i disposades a seguir quatre anys més, o el que sigui, així? Amb una ficció de democràcia?
