El Joan i La Teresa són dos avis entranyables que cada dia trobo asseguts al Parc, entre el soroll d’una ciutat que els ignora, són invisibles… Estan propers als 100 anys, però es mantenen molt valents i amb el cap força clar. Impassibles i serens, no volen fer nosa.
És la saviesa adormida, abandonada. Les estacions, el temps, ha fluït de forma inflexible pels seus cossos. La Teresa té més memòria que el Joan, malauradament, i amb els seus cabells ben blancs, mig despentinats, en peu de guerra, i tota vestida de gris, amb una roba que encara fa olor d’haver-se rentat a mà, dissimula amb dignitat i bellesa aquell cos feixuc i doblegat pel temps.
Les mirades de complicitat entre ells dos són com estels brillants. Es continuen donant la mà, no es deixen, com si tinguessin 20 anys. Unes mans gravades amb profundes clivelles, com camins incerts, llaurats pel temps, que com a llibres oberts, podrien explicar tota la nostra historia (guerra, molta guerra i lluita i més lluita, dictadures, pobresa, fam). Rosegons de vida que poden omplir un tractat de ciència.
Amb tristesa, es miren aquells carrers, ara plens de cotxes, soroll i indiferència, recordant quan s’omplien, cada tarda, de cadires i alguna taula, als portals de les cases amb quartos de reixa. I la gent la feia petar, fins l’hora de sopar (i a l’estiu fins mes tard), mentre la mainada jugava i es socialitzava, de veritat. La gent es comunicava, amb formes “humanes”.
La dura i honorable soledat fa que els records desfilin encara pels seus caps, com espectres que apareixen i desapareixen. Només es trenca aquest ritual quan apareixen infants, sols o acompanyats a la plaça. Llavors, els seus ulls cansats es banyen amb la llum de la tendresa… Però cap d’ells gosa acostar- se a aquells dos avis, per regalar-los-hi ni un somriure. Continuen sent invisibles.
Miren al seu voltant, amb tristesa, ja no queden fàbriques, no queden botigues, la gent no es coneix, ni se saluda, només viuen aquí (circulant com “autòmats”) per carrers d’asfalt esclavitzant, no hi fan vida.
La Teresa i el Joan venen de massa lluny, com el vent foraster. Els seus records fan olor de rovell. No importen a ningú, malgrat ser història i memòria.
Tenen massa amics dormint a les fosses del cementiri, castigats amb l’oblit més cruel. La llum del passat és irrespirable a vegades.
Són víctimes de la impostura d’una societat que es permet menysprear la sapiència que dona sentit a la vida, que t’ensenya a estimar el futur, davant els bàrbars i ineptes que només adoren el present i allò material.
Davant la inevitable decadència que els envolta, es resisteixen a rendir-se (són forts, la vida els ha esculpit, pas a pas) i amb els seus ulls de vidre molt fràgil,
Criden desesperadament, amb mots de silenci per una revolta dels valors humans. Que torni la dignitat a l’esser humà. És el cru hivern de la vida, on uns cossos plens de tendresa, reclamen, inútilment, ser refugi de tot i de tothom.
Per què no hi ha un lloc honorable pels nostres “vells”?
Per què deixem que el blat madur es podreixi als magatzems de productes inútils per a la desafecció i la insensibilitat??
Per què em convertit en invisibles als “avis”, a la gent gran?
Per què la gent ja no se saluda pel carrer?
