La premissa que guia la política educativa a Terrassa, és que totes les aules reflecteixin la composició social de la ciutat perquè els estudis adverteixen que és la millor via per millorar l’èxit educatiu de tota la població.
I a més èxit educatiu, millor qualitat de vida i millor present i futur per a Terrassa.
Aconseguir més èxit educatiu té diverses grans línies d’actuació que tenen en comú les dues potes de la inclusió: la social i la de les persones amb capacitats diverses.
La inclusió social és on hem avançat més: ja fa uns anys que Terrassa es va comprometre fermament en el Pacte contra la segregació escolar, hem aplicat mesures d’escolarització equilibrada i les avaluacions que fa la Síndic de Greuges de Catalunya demostren que Terrassa és la gran ciutat on més ràpidament baixa la segregació i en pocs anys podem arribar a l’objectiu marcat. Queda molta feina a fer, però sabem quina, quan i com es farà.
L’altra gran tema on hem avançat però encara som molt lluny de l’objectiu esperable i encara més del desitjable, és en la inclusió dels alumnes amb capacitats diverses. Terrassa ha estat històricament capdavantera al país en la inclusió dels nens i nenes al sistema educatiu i com a prova tenim l’aula inclusiva de Tabalet, amb trenta anys d’història i capdavantera a l’Estat. Però amb això no n’hi ha prou. Sabem que hi ha molta feina, però encara no està prou estructurat ni el qui, ni el quan ni el com s’ha de fer.
L’aprovació del Decret 15/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu va formalitzar un teòric canvi de paradigma per a situar el nostre país entre els sistemes educatius més avançats del món. Però encara no és així. Ja avanço que no és objecte ni voluntat d’aquest article repartir culpes, que ja prou hi ha qui ho fa i ho fa amb ganes, sinó mirar de traçar propostes de futur a partir de la realitat a dia d’avui. Moltes coses ens preocupen de l’aplicació d’aquest Decret i no només la generalització del “falten recursos”. És, també i sobretot, on, i per a fer què, manquen aquests recursos. Si continuem plantejant l’indicador del Decret d’Inclusió en la ràtio vetlladores/hora ens aboquem al fracàs i no ajudarem ningú. És molt més complex, necessari i interessant que això, i crec que a Terrassa estem en bones condicions per a liderar aquest desplegament per molts motius. Miro d’apuntar el camí que crec que podem córrer els propers mesos i anys a Terrassa.
“Terrassa ha estat històricament capdavantera al país en la inclusió dels nens i nenes al sistema educatiu“
Primer: la inclusió educativa va més enllà de la inclusió escolar.
Segona: la inclusió escolar no depèn (només) dels mestres, ni tan sols (només) de l’escola: ha de ser un combinat entre educació i el sistema de salut com a mínim.
Tercer: No va d’adaptar l’alumne al sistema escolar. Va que el sistema escolar sigui capaç de potenciar el bo i millor de tot l’alumnat que té dret a l’educació. I l’alumnat amb dret a l’educació són tots els nens i nenes i joves de la ciutat.
A Terrassa tenim la sort de comptar amb quatre escoles d’educació especial, que escolaritzen entre un 0’8 i un 0’9% de tot l’alumnat amb necessitats educatives específiques des de fa molts anys. Aquesta xarxa s’ha anat complementant amb vint-i-sis SIEI (Suport Intensiu a l’Educació Inclusiva), a les escoles de primària i secundària de la ciutat. Moltes més places especialitzades que fa pocs anys: les dades demogràfiques alerten que neixen menys criatures, són més pobres i tenen més trastorns de salut i conducta.
Aquesta és la realitat amb la que ens trobem a dia d’avui i que hem d’afrontar per dues vies. La primera, canviar-la: polítiques de foment de natalitat, de creació -i redistribució!- de la riquesa i investigació i prevenció en Salut.
La segona, atendre les conseqüències immediates. L’educació 0-3 és, un cop més, primordial: a les seixanta noves places públiques creades el curs passat n’hem de continuar afegint unes dues-centes més els propers anys. Una xifra que atendria la demanda de natalitat previsible a curt i mig termini i on hem d’assegurar i millorar el paper de detecció, atenció i resposta cap a les necessitats educatives de suport més intensiu.
No entraré en detalls que no em corresponen, però el desplegament i millora de la inclusió a les escoles només el podrem fer de la mà de Salut, compartint el propòsit (la millor qualitat de vida) i coordinant les actuacions, els diagnòstics i l’estratègia. Perquè sí, va de recursos, però també de propòsits i mirades. Tenim molts més recursos que fa uns anys a la ciutat per part del Departament d’Educació, menys alumnes per professional a les escoles, entitats i institucions especialitzades… però, en general, la inclusió no va com toca. Som lluny de que vagi com toca i no passa res per dir-ho, al contrari.
Tenir pressupostos de la Generalitat hi ajudarà, tenir un millor finançament de l’Estat cap als municipis hi ajudarà… però, sobretot, necessitem una mirada global de l’atenció que connecti tots aquests recursos i posi l’alumne al centre. No és un tòpic: els recursos els hem d’organitzar en funció de les necessitats de cada alumne i en això els Ajuntaments hi podem ajudar i molt.
L’experiència apresa en la lluita contra la segregació ens marca el camí: necessitem un document compartit que ens marqui els recursos disponibles, les mancances i les aliances que hem d’establir. Que inclogui una estratègia de ciutat sobre qui, quan i com. Necessitem indicadors nous i qualitatius lligats al fet del canvi de paradigma i de mirada que ens vagin donant pautes sobre si les actuacions funcionen, marcar el camí i treure la pressió sobre les tutories d’aula i les direccions. Si avaluem només dels números i la quantitat els resultats seran esbiaixats, no reflectiran el que volem aconseguir ni ens serviran per millorar el què, el com i el quan. En aquest aspecte, el Terrassa Aprèn tindrà un paper imprescindible els propers mesos.
La inclusió educativa és, al meu entendre, la propera gran fita a assolir pel nostre sistema educatiu i avui, dia internacional de l’educació, un bon dia per a recordar que venim de lluny però volem anar encara molt més lluny.
És una qüestió de drets: el dret a l’educació de qualitat és per a tots els infants.
