Fa uns dies em va cridar l’atenció un titular d’un article d’un mitjà local fent referència a la rehabilitació de diverses naus industrials que s’està produint actualment.” Rehabilitant esquelets”. Encara que això fes referència a les encavalles de les teulades, em fa pensar amb quins són els criteris i en el fons, que s’està deixant pel futur de les antigues naus industrials. L’esquelet és literalment la part que sosté l’estructura de l’edifici, però sempre ocult i cobert pels murs, acabats, distribució interior, productiva, de serveis i finalment la maquinària i les persones que la feien anar per elaborar els productes comercials.
Molta d’aquesta amalgama d’elements com és obvi s’han perdut amb la transformació i abandó de les produccions de les fàbriques, la maquinària, les persones,… però alguns d’altres, recordo encara haver vist i sentit els primers anys de les inspeccions per a les rehabilitacions d’edificis industrials, moltes de les darreres petjades conservades als interiors de les fàbriques, des dels pòsters i calendaris als vestidors dels homes i fins i tot alguna tovallola de rus totalment desgastada penjada al penjador metàl·lic sobre el banc corregut de fusta, a la brutícia produïda per l’ús de la maquinària impregnada a les parets i l’olor de l’oli ranci i la borra de la llana.
Quan semprèn un projecte de rehabilitació d’una antiga nau industrial o similar per a nous usos, el primer que es fa és destriar el que fa nosa per tenir espais polivalents i diàfans, arribant normalment a despullar totalment la construcció fins a deixar-la en una nuesa esquelètica que llavors s’ha de vestir de nou, i com que els embigats i els murs sense revestir fan una sensació, falsa, per cert, d’antiguitat, ja en tenim prou per poder justificar que s’està preservant alguna cosa.
No n’hi ha prou tampoc amb fer un excel·lent estudi històric i documental, que de fet es del tot imprescindible, per poder justificar determinats projectes que no respecten el nostre patrimoni.
Cal apuntar alguns exemples de bona praxi en rehabilitació i reutilització, en la seva època, a finals del segle XX, com podria ser la Fàbrica Font Batallé, l’Electra del carrer del Pantà, el Vapor Marcet i Poal o el Vapor Aymerich Amat i Jover. Però també projectes no reeixits com el Vapor Ventalló, la Saphil o la Fàbrica Guardiola entre altres.
A hores d’ara del segle XXI i amb l’experiència dels exemples anteriors no ens podem permetre anar sumant pèrdues, em preocupa el complex del Vapor Albinyana i el Vapor Ros, ja que ambdós encara conserven molts elements tant interiors com exteriors, carrerons, restes d’instal·lacions, embarrats,…. que mantenen l’atmosfera industrial en perill d’extinció. I en menor grau el Vapor Cortès, amb menys importància patrimonial.
L’Ajuntament com a garant en primera instància de la conservació del patrimoni, però també les iniciatives públiques i privades han de ser conscients del delicat material que tenen entre mans i planificar fins al darrer detall per evitar més pèrdues no volgudes. Ser exigents i rigorosos avui amb el que tenim, és un acte cultural i social cabdal per configurar la Terrassa del futur.
Hem de recuperar la voluntat i creure’ns de veritat que el que tenim entre mans és tan important i irrepetible que no podem tirar pel dret amb la consigna de “renovar o morir”. La professionalitat i la consciència i respecte al patrimoni cultural de tots i totes mereix un tracte que malauradament no li estem atorgant.
Ja sé que mantenir l’atmosfera i l’ambient que desprenien les naus i les fàbriques , tant a l’interior com a l’exterior, els empedrats amb llambordes dels carrers, ha esdevingut un repte només en la ment d’historiadors i alguns titllats com a nostàlgics, però hem de ser conscients que hem consentit, amb esperit de renovació i modernització, pèrdues irreversibles de tota una identitat col·lectiva que pretenem suplir amb recreacions, fires, realitats virtuals,
digitalitzacions, que en el fons no deixen de ser ficcions del que fins fa poc existia de forma real.
