Ens acaba de dir adéu el “gran” Suri. M’acuso de no haver-li dedicat més escrits en vida. M’ho retrec, tobant -som solc fer- amb un adagi: “quan fou mort, el combregaren”. No fent-ne una traducció literal, a l’estil sorneguer de La Trinca, crec que encara se m’entendrà molt millor l ́equivalent en la llengua de l’imperi (“muerto el burro, la cebada al rabo”). Els homenatges cal retre’ls en vida. Tot el demés són pegats per a cercar l’autojustificació. Espero ajudar,
però, algun lector despistat que potser no té ni idea del personatge.
En Leonardo da Vinci deia que “si tu anomenes a la pintura poesia muda, el pintor podrá dir que la poesia és pintura cega”. Una mena d’embarbussament que encara realça i projecta més la vàlua d’en Floreal Soriguera i la fondària de la seva obra. Ell no pintava. Més aviat pensava i improvisava amb el seu pinzell. Era un artista consumat… En afirmar això, em fa molta pena veure com la societat actual idolatra i encimbella ídols de fang que vénen promocionats per
cadenes de TV o pel fet d’adscriure’s a alguna llista o càrrec polític. No cal que citi noms que recolzin el nucli de la meva tesi. Són a la ment de tothom.
Als catorze anys, en Suri entrà a l’Escola d’Arts i oficis. Aquesta fou la guspira que va encendre la seva passió per la pintura, on conreà diferents estils: realisme, figurativisme, cubisme, art abstracte i l’entorn de natura. El considero gairebé un polímata. Si més no pel fet d’haver estat un referent ciutadà en els camps de l ́activisme social i el moviment cultural, en sentit prou ampli. Li agradava fer gala del seu compromís envers la cultura, a la que veia com eina de
formació i canvi en la vessant personal de l’home.
No oblidem que esdevingué el primer president de la FAVT, embrió del moviment veïnal de la vila. Sens dubte, un dels “culpables” -en sentit plenament positiu- de la recuperació del Carnestoltes, a casa nostra. Per això, admetent que em quedo curt, aplaudeixo l’acord consistorial d’haver posat el seu fèretre al Saló de plens de la casa de la vila: la primera vegada -en democràcia- en que s’obrien aquestes portes per acompanyar una capella ardent. Es mereixia un comiat com aquest i molt més.
Podem establir, sense por a fer cap exageració, que va dedicar tota la seva vida a la pintura, on deixa un llegat inacabadament prolífic. En aquest sentit, em permeto citar una frase cèlebre del Nobel de francès, Anatole France: “un bon retrat és una biografia pintada”… Amb un balanç que ultrapassa les 4.000 obres, resta evident que la seva memòria no ens abandonarà mai. Tenim arguments i detalls per tal que així sigui, in secula seculorum.
Ja per acabar, amb respecte màxim, faig un suggeriment a l’equip de govern municipal: reconsiderin, si us plau, la norma o acord -per a mi, un pèl absurd i inconsistent- d ́espaiar un mínim de 3 anys la dedicatòria d ́algun carrer o plaça a prohoms que s’han distingit pel seu terrassenquisme vivencialment profund. En Suri ho agrairia profundamente, des d ́allí on sigui. “Dins el meu cor, res encara no ha esborrat la imatge fidel passat… L’amor és més fort que la vida i que la mort i es fixa per sempre en el cor”.
A reveure, amic Suri i que la terra et sigui lleu!
