La nostra ciutat està de festa. Després de l’obligada i llarga pausa de la pandèmia, el Festival de Jazz exporta el nom de la vila arreu del món. Enguany, celebrarem la 42a edició. Sempre he dit que som famosos per un reduït nombre de “detalls” que ens dóna prestigi internacional. Sobretot, els centraré en 5 punts cabdals:
• l’haver estat, durant molts anys, bressol d ́una pròspera i capdavantera indústria tèxtil.
• la “medalla” de poder presumir el fet d’ésser la ciutat més olímpica del planeta.
• el fet de tenir un parell de colles castelleres de primer nivell, que han projectat el fenomen de “the human towers” arreu.
• l’orgull d ́albergar “La Seu d’Ègara”, un conjunt arquitectònic monumental -amb trets romànics i visigòtics- únic al món.
• i, finalment, el tema que desenvolupo avui: el festival de jazz.
Aquest gènere musical, nascut a USA a les acaballes del segle XIX abasta tota una família de músiques amb característiques comunes. L’esclat i arrelament popular el podríem ubicar tot just fa un segle.
Destaca per la seva polivalència social… Fins el punt que pot sentir- se en un concert, en una sala de ball o com a “ambient” sonor de fons d ́una trobada de gent amb qualsevol finalitat.
Certament, trobem el seu origen en la cultura afroamericana. Amb el pas del temps i, sobretot arran els fluxos migratoris d’aquells indrets a les Amèriques, ha anat rebent diferents tipus d’influències associats als punts geogràfics on s’interpretava. Als Estats Units, hem de situar-nos concretament a New Orleans, a l’estat de Louisiana. Allí arribaven nombroses remeses d’esclaus provinents, sobretot, de la zona occidental d’Àfrica.
La simbiosi de trets musicals africans amb altres de rang europeu genera un ritme improvisat, que es batejà amb termes com “swing” i “blues”. La passió i el sentiment artístic dels músics va fer la resta, encimbellant-ho -com art- a l’èxtasi interior de l’espectador. La resta de “miracles” que conformen l’èxit rau en les ganes d ́innovar i assolir que els assistents a una sessió s ́ho passin pipa. El “casament” simbòlic entre músics i públic esdevé espectacular i encisador.
Alguns neuròlegs han convingut que el jazz ajuda l ́home a concentrar-se. Li redueix els nivells d ́estrés i/o depressió i li aporta pau i serenor. Alhora, augmenti l ́extroversió i la intercomunicació social de la gent. Imaginem, per un moment, un Parc de Vallparadís –a l’escenari principal de la Font d’en Sagrera, al vessant sud del mateix– el dia del “Picnic Jazz” (enguany el diumenge 19 de març).
També una “Jam sesion” (a la nova Jazz Cava, del Passatge Tete Montoliu)…o un concert popular, a l ́aire lliure, a la Plaça vella local.
L’èxit està més que garantit. De ben segur que l’olor d’una primavera propera i una assistència massiva de participants egarencs ajudaran a fer-lo encara més reeixit. Tot plegat incidirà fantàsticament en una major “fama” de Terrassa més enllà dels nostres contorns. Així, un dels fruits lògicament conseqüents passarà per incrementar -i de quina manera- l’allau de visitants en motiu de la “Fira modernista” (del segon cap de setmana de maig)… També en més alumnes universitaris matriculats a les diferents facultats de la UPC. O, encara més, en productors cinematogràfics que apostin decididament per a desenvolupar els seus projectes al Parc Audiovisual de l’antic Hospital del Tòrax (a la banda nord de la ciutat).
Vestim-nos de gala! Felicitem efusivament els organitzadors i responsables de quadrar-ne tot l ́entrellat. Domen-los les gràcies de la millor manera possible: emplenant -de gom a gom- tots i
cadascun dels actes que configuren aquesta 42a edició.
Visca el Jazz!
