Han aparegut, últimament, uns cartells “informatius” a la ciutat, fets per l’Ajuntament de Terrassa, on s’indica per on has de circular, per evitar l’excés de trànsit a certs carrers del centre de la ciutat.
És curiós,com avança, aquest sistema dirigit per un Gran Germà ai en cada moment et va dirigint i dient el que has de fer, no fer, el que és millor, el que cal fer.
Sense cap “problema” és també com una “conducció” mecànica- Com algú, des del pis de dalt d’un edifici (administració) condueix, amb unes màquines i controls, la teva vida. George Orwell es va quedar ben curt quan ho va escriure el 1984.
I aquestes ordres que arriben de dalt, i dic des de dalt perquè les nostres administracions no acaben d’aprendre. No els hi interessa, és evident. L’aAdministració no es un ens superior d’on prové el bé i el mal i la veritat inmutable.
L’administració som tots i totes i cal administrar i governar democràticament, entre tots.. Però en fi, això, de moment és una batalla perduda.
Doncs bé, quan parlem de Mobilitat Urbana, que és indubtable que és una qüestió greu (contaminació, regulació de la ciutat…) s’apel·la a la responsabulitat (com a valor) que els ciutadans han de complir sempre, sí o sí. En canvi, l’administració? Què passa amb la seva responsabilitat? Qui la controla? qui la fiscalitza? Què la contesta? No, això toca?
Perquè clar! Qui són els responsables que tinguem ciutats i centres urbans plens de cotxes on els vianants no poden ni circular?
Nosaltres. Els obedients ciutadans que sempre fem el que diu el poder? Ara toca comprar cotxe sí o sói. Ara toca de gasoil. Perquè aquest o un altre. Ara toca anar a aquell centre comercial que ens han fet. Com els ramats. Les botigues urbanes ja no toquen.
I el transport públic? S’ha fet prou inversió? O s’ha cedit als interessos de l’empresa privada? Consumir, consumir, crèdit, crèdit, hipoteca, hipoteca
O sigui, la lògica depredadora d’anar destruint el planeta, sense fi, sense límits. I, fins i tot, amb la barra, fa uns anys, que alguns activistes que propugnaven una cosa que es deia decreixement. En resposta a un sistema on començaven a encendre’s els llums d’alarma. Ens insultaven i ens menyspreaven i ens deien de tot.
I ara? Sí, ara hem de continuar obeint cegament, a aquests cartells, curiosos i divertits).
Ara sí que toca. I fenrt sempre el que ells han disposat. Sense un debat seriós del model de ciutat, amb tota la ciutadania. Tenint en compte les necessitats de tothom. I sobre tot, apostant per un model nou de ciutat, on les persones, no els cotxes ni els interessos econòmics dels poderosos, per exemple els que han fet el IV Cinturó, estiguin al centre de tot.
Mentrestant, anem aguantant una xarxa de trens de tercer món, una precarietat del transport públic evident… ara això sí, podem anar a comprar a Ikea o a 300.000 súpers que ho ha a Terrassa. Que mentre fem aixó, no pensem ni molestem el poder.
Missatge final:
Desobediència i decreixement!
