Fa ben pocs dies, havia d’anar al CST. Com gairebé sempre, vaig optar per fer-ho en bus. Des de qualsevol indret de Terrassa és quelcom plenament factible, sense massa enrenou. Al cap i a la fi, cada ciutadà té dret a una targeta -sol·licitant-la a l’oficina de mobilitat del carrer d’Iscle Soler- que li garanteix l’anada i la tornada, de franc. El cost de la petició es quantifica en un euro i no té data de caducitat. Es veu, però, que una gran majoria d’egarencs no practica allò que se’n diu la sostenibilitat. S’estima més anar-hi en vehicle privat i el sarau està més que garantit. Els 4 pàrquings, de bon matí, es col·lapsen. A partir d’ací, la gent perd el nord.
Als números 1 i 2, comencen a fer cua estoica tot esperant que el sistema informàtic validi alguna nova entrada o accés, quan en marxa algun usuari. Fins i tot, no tenen cap recança en envair la zona marcada en groc on cap vehicle no s’hi pot aturar. En aquest punt, arriba el bus -de la línia 1 o H- i es troba aturat una llarga estona, ja al bell mig de la primera pujada. Alhora, com que la rotonda està taponada, els vehicles que volen sortir del primer pàrquing tampoc no ho poden fer. Un peix que es mossega la cua…I ningú no pensa.
Comentant-ho amb el xofer del bus, em manifesta que aquest tipus de garbuix és el nostre pa de cada dia, i anar-hi anant. Per cert, en aquesta conjuntura, tal vegada seria bo que s’hi desplacessin un parell o tres agents de la policia municipal, de tant en tant, per a regular el caos. Mentrestant, un noiet li prega al conductor si li pot obrir les portes, per tal de fer -a peu- els menys de 100 metres que resten per arribar a lloc. Òbviament, la resposta -educada i argumentada- és negativa. El passatge podrà baixar a la parada corresponent. No fos cas que es produís alguna incidència o ensurt, que l’assegurança mai no cobriria.
Es veu, però, que una gran majoria d’egarencs no practica allò que se’n diu la sostenibilitat. S’estima més anar-hi en vehicle privat i el sarau està més que garantit
Ampliant el ventall d’aquesta meva reflexió, llegia -aquesta mateixa setmana, en premsa- que algun “il·luminat” suggereix la construcció d’un aparcament soterrat en aquest indret. Quin disbarat més gran! Au va! A banda que seria una despesa esparverant, està clar que aquell presumpte pressupost tindria molta més utilitat en altres vessants socials.
Paral·lelament, hom pot copsar-se la línia de grans ciutats europees -com ara París, Milà, Londres, Berlín, Brusel·les o la pròpia Barcelona, entre moltes d’altres- opten progressivament per la fórmula de grans zones de vianants o “super-illes”. Terrassa ha d’ésser diferent, si vol assolir un caire de modernitat adient i ajustat als temps que corren? La resposta on vull arribar està més que servida.
Per tot plegat, doncs, no res de més places d’aparcament per anar a l’Hospital! Visca el transport públic! En tot cas, si algú no hi vol creure -mal que ens pesi- fem servir la sanció: metafòricament, la fuetada o garrotada. No deien que érem “la ciutat de les persones”? Demostrem-ho! Anar a peu és el més bàsic i natural. No necessitem cap aparell. Només, sabates. I perquè ens hem anat acostumant a protegir-nos. Aspirem a viure en espais oberts, nets i segurs. Amb el mínim de soroll i contaminació.
Caminant més, millorarem salut i benestar.
