Quan es parla d’aspectes relacionats amb la guerra civil espanyola, el primer que cal recordar és que hi va haver uns responsables directes i veritables culpables de tot el que va succeir, els militars com Franco, que es van aixecar amb armes contra el govern legítim de la República, promovent una guerra de tres anys, plena d’assassinats, morts indiscriminades, brutalitat, repressió, exili, que per desgràcia no va finalitzar l’any 1939, sinó que el comportament criminal del nou règim va durar quaranta anys.
Per tant, hem de tenir en compte aquest fet i no oblidar l’origen de qui ho va generar. Després no es pot oblidar el context internacional amb l’augment del feixisme i el nazisme, així com del socialisme i comunisme. Dos mons i dues perspectives
totalment diferents, on Espanya serà un dels camps de batalla i d’experimentació. A Espanya, caldrà afegir un altre element important, la força de l’anarcosindicalisme com a força majoritària del moviment obrer.
I quan analitzem alguns fets a les rereguardes un cop començada la guerra l’any 1936, hem d’analitzar els anys anteriors, si de veritat es vol entendre, que no dic justificar, algunes de les actuacions, sobretot, durant els sis mesos d’aquest any 1936, o sigui, des del moment del cop militar el juliol, fins el novembre. I en aquest cas em limitaré al que va succeir a la rereguarda a Terrassa, que no va ser un fet excepcional, ni únic, ni diferent. També intentar sortir del discurs ple de tòpics que durant anys va explicar la dreta franquista de la ciutat, i que per desgràcia els anys vuitanta alguns historiadors locals van fer seves com si fos el resultat d’uns estudis i investigacions.
Lamentablement, alguns historiadors locals de noves generacions, han copiat i reiterat aquest mateix discurs i tòpics que no tenen cap rigor històric, al marge d’anar repetint el mateix discurs sobre aquella situació i aquells moments.
Si de veritat volem analitzar aquells moments, i deixar de mantenir uns tòpics que no tenen cap sentit, ni rigor, s’ha d’intentar entendre, primer els anys anteriors del que passava a la nostra ciutat. Hi havia una patronal violenta i que tenia un determinat concepte de l’ordre, ells manaven i feien i desfeien, l’exemple de l’Alfons Sala és una evidència. A més, tenien una eina pràctica on l’exercici de la brutalitat i la violència era evident, el sometent local. Matons al seu servei que amb connivència amb la guàrdia civil, eren els responsables de l’ordre públic i l’exercici de la violència contra els obrers i les seves organitzacions. Obrers que malvivien amb sous baixos i condicions laborals lamentables. Tota aquesta situació no s’oblidarà en la memòria col·lectiva dels obrers quan arribi el context revolucionari de 1936.
Cal tenir en compte que la força sindical dels obrers era majoritàriament de la CNT, i integrada a partir de 1931, per molts membres afiliats a la FAI. Aquest fet, provocarà que hi hagi diferents accions, com l’ocupació de l’Ajuntament per diferents membres d’aquesta facció, alguns d’ells seran detinguts i torturats.
Quan es produeix el cop d’estat militar el juliol de 1936, aquest a Catalunya no tindrà cap efecte i guanyaran els sectors defensors de la República. A Terrassa, l’Ajuntament s’organitzarà amb un Comitè Antifeixista amb totes les organitzacions republicanes, d’esquerres i sindicals. Una de les primeres decisions serà crear la Junta de Seguretat per a controlar la situació local i sobretot, a tots aquells que podien ser relacionats amb el suport als colpistes. El cap de la Junta de Seguretat serà Pedro Alcocer membre de la CNT i de la FAI.
Cal tenir en compte que el mateix dia del cop d’estat militar un grup de tradicionalistes terrassencs, aniran armats a les Casernes de Sant Andreu a ajudar als militars i lluitar contra els republicans. Davant de la victòria republicana i la pèrdua de les casernes, aquests terrassencs aconsegueixen escapar i alguns tornen a la ciutat. Uns dels participants coneguts serà el futur alcalde Clapés.
Molts dels membres que composaran la Junta de Seguretat i de les patrulles de. control, seran membres de diferents organitzacions, la CNT, la FAI, la UGT, ERC i d’altres. I seran persones de diferents orígens, molts d’ells catalans. Per tant, dos tòpics que cal acabar amb ells d’una vegada, i que certa burgesia local ha mantingut en el seu discurs, tots els membres eren de la CNT-FAI i eren murcians i andalusos, o sigui, immigrants de fora de Catalunya. Aquell discurs fals de que els catalans som pacífics i no violents, per tant, no podien integrar cap patrulla, ni cap acció violenta.
Alguns interessadament van oblidar la història d’aquest país, amb el discurs del pactisme i de societat no violenta, que res tenia a veure amb la nostra realitat. Si agafem el llistat d’organitzacions i persones membres de les patrulles, la diversitat és evident com deia.
Algú pensa que en un context de guerra civil, on a les zones ocupades pels franquistes es feien assassinats massius i la repressió i la brutalitat era evident, i sobretot, les notícies arribaven a Terrassa, del que passava a Andalusia i Extremadura, podia generar algun presagi de que la nostra ciutat quedaria immaculada, i no es produirien represàlies, morts i assassinats selectius? Algú pensa que després del que l’empresariat local havia fet en els anys anteriors contra els obrers i sindicats per mitja del Sometent local i la guàrdia civil, no hi hauria represàlies? L’actitud de determinat clergat local, proper als sectors econòmics i d’ordre, i que com el Rector Homs son un exemple d’aquests comportaments, només cal llegir els seus escrits i discursos contra la República i a favor dels colpistes, algú pensa que no tindria conseqüències? I sobre els que van anar armats a les Casernes de Sant Andreu, algú pensa que no els passaria res? I als membres de la cinquena columna que informaven en tot moment als Matalonga i Ventalló del que passava a la ciutat, no hi hauria cap conseqüència.
Algunes reflexions sobre la nostra història local (2)
La guerra civil no era una juguesca d’entreteniment, era una vergonya lamentable, on les pitjors i millors actituds apareixen. I la rereguarda no era una excepció. Les actuacions de les patrulles com és evident, no tot era justificable, això amb una conversa amb el mateix Pedro Alcocer, ho tenia clar. Era un context com deia ell, de guerra, i no podien dubtar del que feien i el que volien, “eren ells o nosaltres”. “Alguns dels que van ser executats durant aquells moments eren considerats enemics i no estaven disposats a ser lleials amb la República. Altres van patir les represàlies del que havien fet durant molts anys contra nosaltres (els obrers). I en aquells moments no podíem fer una altra cosa, havíem de ser forts i eficients”. I també, estava segur que en aquells moments alguns dels que varen ser assassinats, se’ls podien haver estalviat, segur, deia. Per això, “també van actuar contra alguns dels meus col·laboradors que havien tingut una actitud poc honesta i contra els principis de la revolució, i se’ls havia executat, deia. ”, afirmava.
En aquella conversa, també va parlar sobre la complexitat, ja que com es va demostrar després, no van aconseguir detectar a tots els membres de la cinquena columna, que després la seva informació va servir per a la repressió franquista quan van tornar. “I com passa sempre, al final el discurs dels vencedors és el que preval, no tots aquells que van ser assassinats eren honorables, ni representaven les millors bondats. I un altre fet important, allò que va ser utilitzat com el fet més luctuós del moment, els assassinats de la Barata. Prohoms de la ciutat i representants de diferents organitzacions contra la República, que havien estat advertits que no fessin trobades ja que el context era molt perillós. És més, quan les patrulles havien d’anar-hi, van ser advertits de la situació, i no van fer cap cas. Mai van pensar que un grup d’obrers armats i esparracats, serien capaços de fer-los res, ells encara pensaven que manaven la ciutat i ningú els tocaria. I per desgràcia, els van tocar”. Afirmava.
Un altre dels conceptes que s’han utilitzat en aquell context, les accions violentes i execucions les feien els famosos “incontrolats”, i en alguns casos era el resultat espontani i l’acció directe del moment revolucionari. Doncs bé, aquest és un altre tòpic que res té a veure amb la realitat. Els membres de les patrulles i les persones armades estaven perfectament identificats, només cal anar a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament d’aquell moment, hi trobarem tot el llistat de membres que ho integraven i el sou assignat. I en quan a les accions espontànies, res més lluny de la realitat, amb alguna excepció, les accions estaven plenament definides i determinades. A qui s’havia de detenir, on localitzar-lo, el motiu de la detenció i si corresponia, l’ordre d’execució. Com afirmava el mateix Pedro Alcocer, “ningú movia un dit, sinó seguia les instruccions, sota risc de ser enviat al front o de ser executat, com alguns casos”. Precisament afirmava, “que el moment revolucionari, no podia ser degradat per actuacions personals delictives i deshonestes”.
I després, un altre dels tòpics i que va ser utilitzat al llarg dels anys pels franquistes, es van assassinar a moltes persones per la seva creença catòlica. La motivació, parlant amb el mateix Alcocer i d’altres membres de la CNT i ERC, en cap cas aquesta era la motivació, ja que moltes persones creients no els va passar res, i a la nostra ciutat, hi havia uns quants. Les motivacions eren per motius relacionats amb boicotejar la situació, no acceptar la situació del moment, actuar al servei dels colpistes, estar al servei de partits i organitzacions no addictes, i en alguns casos, com a represàlia per fets anteriors al cop militar, podrien dir, com a venjança. Tots aquests aspectes relacionats amb les motivacions i el fet d’executar-los sense més consideració, podria generar un debat al respecte, i si aquest era el millor mètode. Segurament que res justifica una mort violenta com les que es van produir, però hauríem de reflexionar sobre el moment, la complexitat i la dificultat d’actuar de forma justa, sobretot, quan a l’altre bàndol la repressió era salvatge, i els assassinats de forma sumària i sobre persones que serien executades per la seva afiliació, creença i en defensa del règim republicà, que era el legítim i escollit per la ciutadania.
Tal com ja he indicat, no eren moments, ni el millor context, per a pensar en febleses, es vivia amb por, dubtes i incerteses. L’arribada del franquisme, va fer màrtirs a tots aquells que havien mort assassinats pel concepte fantasiós i interessat, de l’anomenat “Terror roig”. Només cal anar a l’obra més representativa d’aquell context, “Calvari d’una ciutat. Terrassa 1936-1939” de Francesc Torrella. En aquesta obra, trobarem l’ideari i visió dels franquistes i del que durant anys ha estat el discurs i el relat, que res té a veure amb el rigor històric, i és només la visió d’un bàndol, el guanyador.
I el mateix que ha succeït en l’estudi d’aquest període complexa, passaria en tota l’etapa de 1939 fins l’any 1946, també plena de tòpics. El vençuts i sobretot, les seves famílies viuran tot tipus de vexacions, repressió i brutalitat. I en aquest cas, amb una situació que res té a veure amb la situació de 1936 a 1939. La República havia estat vençuda, moltes de les persones que l’havien defensat, havien marxat a l’exili, i la repressió no tenia cap sentit, ni justificació, era un estat de venjança i submissió. .
L’Emili Matalonga i el seus matons i assassins, arriben amb plena consciència d’aplicar amb ma fer-me tota la seva brutalitat, com afirmarà ell mateix: “…cal que els obrers i els seus afins, no oblidin mai qui ha manat i qui mana a la ciutat, per tant, farem tot el possible perquè no ho oblidin mai, amb els mitjans que calgui”. Ell i la seva gent, tenien tota la informació de la ciutat, gràcies als seus col·laboradors, delators i afins (la quinta columna, que no s’havia aconseguit eliminar).
I en aquest sentit, al marge d’algunes persones directament implicades en la governabilitat de la ciutat, com l’Espartacus Puig, per exemple. Que no tenien cap implicació amb delictes de sang, que pensaven que no els passaria res, seran detinguts i executats al Camp de la Bota. Molts familiars de persones exiliades, es veuran obligades a passar pels interrogatoris, tortures, vexacions i maltractes, a les oficines del cap de la seguretat local, en Matalonga i el seus. I per desgràcia, aquests processos s’aniran succeint de forma permanent, tot i ser conscients, que els familiars no sabien on eren els seus familiars.
I després tenim l’empresariat, que recupera les seves propietats i fàbriques en perfectes condicions de negoci. Aquests s’encarregaran de recuperar el control dels seus negocis, però sobretot, de la ciutat, deixant que l’equip de l’Emili Matalonga faci la feina bruta i exerceixi la brutalitat i repressió, i imposin la llei de la misèria i vexació econòmica a molts treballadors i treballadores, que patiran el control de la seva afinitat i implicació de l’etapa republicana, depuracions i sous de misèria i condicions de treball indignes. Sent molt conscients, que ho acceptaven aquella situació, o passarien per les mans i la brutalitat de l’equip responsable de la repressió a la ciutat.
Algunes reflexions sobre la nostra història local (3)
Mantenint els tòpics i discurs dels vencedors, hem arribat als nostres dies, imputant, totes les accions d’aquella violència als famosos “Chicos de Pedro”, i aquí ens vàrem quedar sense més, sense un treball rigorós i analitzant el context, el moment i la complexitat. No tothom estava d’acord en aquella manera de fer, ni a les mateixes organitzacions que hi participaven, ni inclús, aquell que se suposa que era el seu màxim responsable. Però no es podien permetre més febleses, desencís i dubtes que afeblissin a la causa republicana, que ja tenia prou problemes.
Per tant, el silenci i un discurs perfectament definit, ha perdurat fins els nostres dies, i el discurs dominant ha imposat el seu relat. Molts familiars de persones que van viure aquells moments de forma directe que van defensar la República a la nostra ciutat, van optar pel silenci. Alguns intents d’entrevistar alguns familiars perquè expliquessin que va fer el seu pare, membre de la CNT i que feia de vigilant a la porta de l’església del Sant Esperit utilitzat com a garatge durant els anys 1936-1939, no volien parlar de res.
Algun d’aquests membres seran assassinats al Camp de la Bota, pel fet de ser identificats en una foto a la porta de l’esmentada església, armats amb fusells. Mai havien participat en cap actuació a les patrulles. El motiu de la seva execució a més de ser militants de la CNT, haver defensat la República i portar el que s’anomenava, una arma llarga, o sigui, un fusell.
La guerra civil va ser una desgràcia col·lectiva, de patiment i de pèrdua, al final ningú va guanyar. I si analitzem tot el que va passar en el seu conjunt, els fets de rereguarda, van ser una anècdota, sobretot, quan la situació més macabra i lamentable, és tot el que va succeir a nivell general a la zona republicana, a partir de 1937, amb les detencions i assassinats d’algunes opcions republicanes, com els militants del POUM, amb la desaparició i assassinat del seu màxim dirigent, l’Andreu Nin. Així com d’alguns militants de la CNT, i l’actuació de les txeques amb la repressió sistemàtica que acabaria debilitant al mateix bàndol republicà.
Caldrà doncs, que els nous historiadors locals, siguin capaços d’anar més enllà dels tòpics i dels discursos falsejats i d’alguns estudis que els han mantingut sense cap rigor i al marge de les afirmacions normals i comprensibles dels familiars que ho havien patit. Però aquests, pels historiadors no haurien de ser les fons pel veritable relat històric. Tenen una gran oportunitat, de refer el relat sense càrregues, ni imposicions ideològiques, ni pors d’afectar a algunes sensibilitats, i sobretot, d’acabar amb la impunitat del relat per part d’algunes classes dominants de la nostra ciutat. I a tot això, s’afegeix un altre problema, que és la pèrdua de la memòria viva dels que ho van viure, i cada pèrdua és un pas perdut de la veritat i els fets històrics, i per desgràcia no disposem de documentació suficient que expliqui els fets amb prou concreció, fora de les interpretacions interessades i de la propaganda d’un bàndol.
Molts d’aquells homes i dones que van viure la guerra civil, molts d’ells eren excepcionals, d’un moment i una època, capaços de donar la vida per uns ideals i convençuts del que calia fer, inclús donar la vida, morint al front, vivint l’exili o la repressió. Altres els va tocar actuar a la rereguarda i assumint responsabilitats mai previstes, i fen actuacions i prenen decisions molt complexes, arribant a tenir d’executar a “suposats enemics”. I l’anàlisi de qualsevol dels personatges davant d’aquells fets i context, obliga a entendre, que no vol dir justificar, la situació i el moment històric.
Per això, l’historiador ha de ser capaç d’allunyar-se de la proximitat dels fets, i analitzar amb rigor aquells moments. No cal exigir objectivitat, aquesta no existeix, per molt que alguns ho afirmin de forma permanent, al final l’historiador interpreta els documents i els fets, per tant, sempre serà des de la seva perspectiva encara que no ho reconegui.
Molta feina a fer, d’obrir noves possibilitats i perspectives, fetes amb rigor i atenen a totes les sensibilitats.
Salvador Pérez Riera
