“Nosaltres anirem sempre del Pont del diable fins al cel. Després també trobarem una gran immensitat en alguna nit plena d’estrelles”, ens recita el poeta Marc Freixas a Món Terrassa.
Del Pont del diable de Martorell, una bona part també pertany a Castellbisbal, al Vallès Occidental. És un pont d’origen romà de l’any 10 aC. Situat sobre la part més estreta del riu Llobregat que uneix dues comarques, la del Vallès Occidental i la del Baix Llobregat. L’estructura formava part de la Via Augusta i unia, en una via secundària, Barcino i Ègara.
És una gran estructura de més de 120 m de llarg i de 10 a 3,90 d’amplada, amb un nucli de morter de calç, revestit de gres vermell. A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica, VI Víctrix i X Gèmina. L’amplada del pont en aquest tram és de 4,7 m. Es recolza en el pilar central, de 6 m de llarg, i posseeix l’arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 m. L’original tenia 21 m d’alçada. Va ser volat durant la Guerra Civil el 1939 i reconstruït el 1960-61.
El pont acaba en una plataforma d’accés, que reposa sobre murs de contenció de diferents èpoques. L’accés al pont es feia mitjançant un arc triomfal, situat avui dins el terme municipal de Castellbisbal, construït al mateix temps que el pont, i que es troba molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928.
I la llegenda diu….
Diu la llegenda que els habitants de la localitat de Martorell eren pràcticament incomunicats per una inesperada crescuda del riu. Aleshores es va presentar el diable assegurant-los que construiria un pont en una nit, a condició de portar-se amb ell l’ànima al primer que el creués de matinada. Una dona gran del poble, llesta, va animar els seus conciutadans que acceptessin les condicions demanades.
El dimoni es va posar a treballar construint el pont infernal, i de matinada, amagat a l’altra riba, va esperar que la velleta arribés i passés el pont a la recerca de l’aigua. Però les coses no van sortir com ell esperava. Quan va arribar a l’entrada del pont va obrir un cistellet del qual va treure un gat negre al qual va esperonar perquè travessés el pont espantat. Aleshores es va dirigir al diable: “Pots prendre’l, nosaltres complim el tracte acordat, el primer que el creués seria teu. Ja has cobrat!”
Així doncs, el dimoni, vist l’aixecada de camisa dels veïns, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs que són gent assenyada, varen acollir-lo. El Diable, agraït, va cobrir tot el terme d’una capa de Terra Vermella. D’aquesta manera, a tots els habitants que caminessin pels corriols del terme se’ls quedarien les potes roges. Així, només amb un cop d’ull, podia distingir els “Potes-roges” de ben lluny, i els reconeix d’entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí i Terrassa.
Atents en passar el riu, el dimoni encara conviu entre nosaltres.
