Hi ha problemes que fa massa anys que s’arrosseguen i que ningú no s’atreveix a afrontar de cara. La situació de les policies locals n’és un. El model actual ha arribat al seu límit i són els ajuntaments i, en definitiva, els contribuents qui n’estan pagant les conseqüències.
La manca crònica d’efectius ha convertit molts consistoris en ostatges d’un sistema que funciona a base d’hores extraordinàries, reforços puntuals i complements salarials cada vegada més elevats. No es tracta de posar en dubte la professionalitat dels agents, que fan una feina imprescindible i sovint en condicions difícils. El problema és un model organitzatiu que ha deixat de respondre a la realitat del país.
Quan un servei essencial només es pot mantenir amb un volum extraordinari d’hores extres, alguna cosa no funciona. Quan aquestes hores representen complements retributius molt elevats que tensionen els pressupostos municipals, el problema deixa de ser laboral i es converteix en un problema de gestió pública. Els recursos dels ajuntaments són limitats i cada euro destinat a cobrir aquesta situació és un euro que deixa d’invertir-se en serveis socials, manteniment de l’espai públic, cultura, educació o habitatge.
A més, amb els anys, les policies locals han anat assumint funcions que sovint excedeixen les competències estrictament municipals. La seguretat ciutadana és una responsabilitat compartida, però en molts casos els ajuntaments acaben assumint càrregues que corresponen a una planificació més àmplia del sistema de seguretat de Catalunya.
Cal dir-ho clar: aquest no és un problema que puguin resoldre els alcaldes ni els regidors de seguretat. Per més bona voluntat que hi posin, els municipis no disposen ni dels recursos econòmics ni de la capacitat de planificació necessaris per afrontar una crisi estructural de personal que afecta bona part del territori.
És per això que la Generalitat no pot continuar mirant cap a una altra banda. La Conselleria d’Interior ha d’obrir un debat valent sobre el futur de les policies locals i estudiar fórmules de reorganització que permetin garantir el servei sense ofegar les finances municipals. Un model més centralitzat, coordinat territorialment i inspirat en l’organització dels Mossos d’Esquadra podria aportar més eficiència, més equitat entre municipis i una millor gestió dels recursos humans.
No es tracta de recentralitzar per principi, sinó d’adaptar l’organització de la seguretat a una realitat que ha canviat profundament. Els petits i mitjans municipis difícilment poden competir per captar agents ni suportar l’escalada dels costos salarials derivats de la manca d’efectius.
Els ciutadans tenen dret a una seguretat de qualitat, però també tenen dret que els seus impostos es gestionin amb responsabilitat. I els ajuntaments no poden continuar sent l’últim esglaó d’un sistema que trasllada als pressupostos municipals problemes que són de país.
Ha arribat l’hora de prendre decisions. Continuar aplicant pedaços només farà que agreujar una situació que ja és insostenible. La reforma del model de policia local no és només una qüestió administrativa; és una necessitat per garantir la sostenibilitat econòmica dels municipis i la qualitat dels serveis públics. El debat pot ser incòmode, però ajornar-lo encara sortirà més car.
