!--akiadsense-->
…i el gos! Aquest és el tancament d’un rodolí que alguns egarencs prou antics encara recorden. Crec que val la pena fer-ne memòria i no deixar passar aquesta data del calendari com qualsevol altra.
A nivell personal, fa temps que duc una “idea” al cap: bastir un article dedicat a les imatges de sants i verges que hi ha als carrers de la vila. A primera vista -i a tall d’exemples- em permeto recordar la Moreneta (al Raval), Sant Pere (damunt la botiga dels Calçats Casas, al mateix carrer), la Mare de Déu del Pilar (al barri del cementiri vell) i Sant Roc (al xaflà de la Rambla dÈgara amb la Plaça Clavé)… És evident que no serà tasca fàcil. De fet, de carrers amb rerefons religiós, el “callejero” n’està ple. De manera especial, a Ca n’Anglada. Per tant, necessito fer un treball de camp trepitjant el terra pas a pas.
L’any 1809, Terrassa patí una gran epidèmia de pesta. Es considera que fou exactament el dia de la Mare de Déu d’agost quan entrà a la vila una infecció de tifus. S’estengué fàcilment arran les seqüeles de la invasió napoleònica i la pobresa de la gent, fent molts estralls. Llavors la ciutat tenia uns tres mil habitants. Entre març i setembre, morí, si fa no fa, un terç de la població…
El Consell de la vila acordà encomanar-se al sant, fent el vot de seguir-lo venerant -sine die- en la diada que li marca el calendari. De fet, malgrat que el setze d’agost deixà d’ésser festiu fa anys, la catedral/basílica del Sant Esperit manté una missa on es duu a terme la renovació del vot de poble, amb l’encesa dun emotiu ciri votiu. Cada any té lloc a les nou del matí.
El poble va creure que havia estat gràcies a Sant Roc, patró de Terrassa. De fet, ja s’hi havien encomanat dos segles abans (1589), en situació idèntica… I, alhora, lany 1652, en una experiència prou semblant. Els historiadors fixen el primer daquests dos punts històrics com a moment d’inflexió per l’enlairament industrial i demogràfic de la vila. Pocs anys després, esclatà la revolució industrial. D’aquesta forma, val la pena recordar que la primera màquina de filatura es va introduir el 1832. Un any després, la màquina de vapor i el telar Jacquard el 1845. El primer tren arribava a l’estació del Nord el 1856, provinent de Barcelona… I, quatre anys més tard, s’inaugurava el tram fins a la capital del Bages. És evident que aquesta mecanització contribuí -de manera decisiva- a arrelar una forta embranzida industrial de tot el Vallès. No endebades era eina fàcil per a transportar/exportar-ne la producció a altres punts de la geografia nacional.
Paral·lelament, es va produir una primera allau d’immigració, a la recerca de feina estable en la incipient indústria tèxtil de la contrada. Molts ciutadans provenien de l’entorn rural més immediat. Fins que, un segle més tard, ja podem referir-nos a l’arribada d’aquells qui el gran Paco Candel “batejà” com a “altres catalans”. Una definició amb una càrrega de profunditat fora de tot dubte.
La història és un marc que mai no es pot perdre de vista. Mantenir tradicions no deixa désser una manera perfecta d’avançar, fixar fites i no perdre de vista els orígens del que som i don venim. Ja no m’enrotllo més. Estaré content i cofoi si –amb aquest article- he pogut ajudar mínimament alguns lectors a situar la cronologia i el sentit d’una de les nostres festes més reeixides. Llarga vida a tots plegats i que Sant Roc ens protegeixi! Bona falta ens fa.
