Tres missions tripulades a Mart tecnològicament viables dissenyades per estudiants de la UPC-ESEIAAT

Les propostes tecnològiques s’han elaborat en el marc de l’assignatura ‘Disseny de vehicles espacials’, impartida pel professor Miquel Sureda

Un total de 40 estudiants de l’Escola Superior d’Enginyeria Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT) de la Universitat Politècnica de Catalunya · Barcelona Tech (UPC), distribuïts en tres equips, han dissenyat tres missions tripulades a Mart que contempla els sistemes d’enginyeria de les naus espacials i la tecnologia necessària, tant per arribar i aterrar de manera segura al planeta vermell, com per establir-hi un assentament permanent.

Durant la seva formació, l’estudiantat d’enginyeria ha de comprendre i aprendre   fórmules, equacions, teoremes i tot el conjunt del llenguatge científic que, durant la seva  vida professional, haurà de transformar en solucions tecnològiques. Però també ha de ser capaç de projectar aquestes solucions i posar-se en situacions reals amb projectes versemblants i viablesPer això, el repte que els hi vaig proposar va ser dissenyar un vehicle que pugui portar els astronautes a Mart i que els hi permeti viure a la superfície del planeta mentre organitzen una base permanent”. Així s’expressa Miquel Sureda, professor de la UPC-ESEIAAT i responsable de l’assignatura ‘Disseny de vehicles espacials’ que han cursat aquest any 40 estudiants del Màster Universitari d’Enginyeria Aeroespacial, de l’especialitat Espai.

Alguns dels estudiants de l’ESEIAAT coordinadors dels projectes de missions a Mart
Alguns dels estudiants de l’ESEIAAT coordinadors dels projectes de missions a Mart

El resultat del repte plantejat en el marc de l’assignatura ha estat el disseny de tres missions tripulades a Mart, elaborat íntegrament pels estudiants i estudiantes, tenint en compte diversos aspectes, tant als que afecten a les característiques de la nau espacial (amb quina materials i com ha de construir-se, el combustible que utilitzarà i la manera d’entrar a l’atmosfera marciana i aterrar a la superfície marciana), fins a planificar com poden sobreviure els astronautes en el planeta roig mentre organitzen una futura base permanent.

l’estudianta Lorena Tortajada i els estudiants Ignacio Párraga i Jordi Grau són els coordinadors de cadascun dels equips que han elaborat els projectes, els quals tenen un denominador comú: es basen en tecnologia que ja existeix, i, per tant, són projectes que tindrien viabilitat real.

Lorena Tortajada explica, en el cas de la nau del seu equip, “conté tots els elements tecnològics que actualment integren una nau espacial. La que hem dissenyat podria transportar tres astronautes i arribaria a Mart desprès de 6 mesos de travessa espacial. Però si haguéssim de destacar alguna particularitat, assenyalaria el mallat de l’estructura, que fa que el mòdul sigui un 60% més lleuger del que seria habitual, la qual cosa es tradueix en un estalvi de combustible”.

Per la part seva, l’equip que coordina Ignacio Párraga també ha dissenyat una missió per a tres astronautes, que viatjarien a Mart durant uns 200 dies en una nau similar a la que es va construir en el marc dels diferents programes espacials Apollo. Tal i com explica el mateix estudiant, “hem dissenyat la nau per a ser posada en òrbita, com a primera opció, des de la futura llançadora de l’empresa nordamericana  SpaceX. Del nostre projecte destacaria la utilització de l’hidrogen com a combustible dels motors principals i la maniobra d’entrada a l’atmosfera marciana, que es faria amb la panxa de la nau i amb l’ús combinat de sis paracaigudes supersònics, en la fase inicial, i d’un altre de subsònic, en la segona fase, que freni la nau fins als darrers mil metres d’altitud i fer-la aterrar, a partir de la  retropropulsió dels motors principals, sense incidències” assegura Ignacio”

L’equip coordinat per Jordi Grau ha treballat en una missió en la qual viatjarien 6 astronautes durant 8 mesos fins arribar a Mart. La diferència de la seva proposta rau en un plantejament dual del vehicle espacial. “D’una banda hem dissenyat el mòdul interplanetari i, de l’altra, el d’aterratge. El primer s’encarrega de l’impuls i del transport; el segon es transforma en la base on viurien els 6 astronautes. Per tant, el mòdul d’aterratge seria mixt, amb una part rígida i una inflable, que esdevindria en la base de la missió”, explica Jordi, que la descriu com “una plataforma inflable molt similar a la de l’Estació Espacial Internacional”.

Segons els estudiants, els tres projectes serien tecnològicament viables perquè totes les tecnologies plantejades s’utilitzen en l’actualitat. Tanmateix, Ignacio Párraga matisa que “la viabilitat del nostre projecte depèn d’un avanç significatiu en la fabricació de panels solars i el desenvolupament final del Super Heavy Luncher del programa SpaceX, o del Lon March 9 de l’empresa CALT”.

Vídeo amb entrevista al professor Miquel Sureda i amb dos dels estudiants, Lorena Tortajada i Ignacio Párraga

Nou comentari