…com un cabdell que el vent desfila i fina”. M’emociono taral.lejant la
capçalera d’aquesta cançó d’en Lluís Llach (1985). La va compondre
en motiu del traspàs de la seva mare…Ho recordo avui, quan
s’acompleixen justament 14 anys de l’adéu de la meva. Tampoc no
puc pas dir que jo tingués un “lligam” massa reeixit envers ella. Em
conec i sé que el meu caràcter no és sempre fàcil. Malgrat tot, pretenc
“reviure-la”, lluny de les seves rareses i alguna excentricitat o fredor.
M’hauria agradat gaudir-la més intensament. Les coses, però, van
anar d’aquella mena de manera i no em resta cap altra opció que
acceptar-ho. Pensava que el sotrac de la seva mort marcaria un
abans i un després en la cohesió familiar entre germans. Passar full
i refer ponts esdevindria, sens dubte, la millor via per afrontar el futur.
Les coses es van enquistar massa i potser no hem sabut conrear
l’harmonia necessària. Com diu l’adagi, emperò, “a per tot se’n fan de
bolet quan plou”. A partir d’aquesta cita, gairebé se n’hi escau una
altra de molt propera: “segons la bossa, la carrossa”.


Fora de temps, seguiré bregant –en la mesura del què puc– per tal
de no claudicar en l ́afany. “Qui no pot segar, espigola”. Ben bé no
penso tirar-me res a l’esquena. Ans al contrari. Transcrivint un nou
fragment de la melodía esmentada, crec que “som actors a voltes,
espectadors a voltes. Senzillament i com si res, la vida ens dóna i
pren paper”. Tard o dejorn, confio en desfer la troca i sortir de
l ́atzucac. Fet i fotut –“a fin de cuentas” que dirien a les Espanyes–
“no deixis per ton rancor de saludar el major”. Fa temps que he deixat
anar amarres i he eliminat la xacra de l’orgull o l’animadversió. Amb
aquestes xancles, no s ́arriba enlloc. Alhora em considero un lluitador
empedreït i no hi ha res que se’m faci costerut. Peti qui peti o no
mirant cap ni cara, sóc del morro fort. Les clivelles han de cicatritzar.
Res no és per sempre i l’alè d’un bri de llum per part de la mare ha
de fer-ho possible. I tant que sí !


Aquell dia que el cor de la mare deixava de bategar, tot es va acabar
d ́esmicolar en partícules minúscules d ́un trencaclosques que no
hem estat capaços de recompondre, entre tots. El procés regressiu i
feixuc d ́una patologia neurològica havia esquinçat lentament uns
fonaments prou febles. És en aquesta conjuntura que pretenc
il·lustrar una micona una història de sentiments ben trista. Si més no,
amb la intenció sana d ́encendre –de bell nou– aquella flama que
no s ́hauria d ́haver fos en cap moment.

Massa sovint no estem preparats davant la mort. Com tampoc no
vàrem estar-ho per a “gestionar” millor l ́evolutiva d ́un lladre com el
Parkinson. De ben segur que, tot i tenir les eines necessàries, no les
vàrem saber esmolar adientment. No atorgant –a cada moment– la
importància necessària, el pas del temps m ́ha fet veure que jo vaig
fallar molt… Per tot plegat, goso plantejar un reinici agosarat, per molt
difícil que pugui semblar.


L ́experiència esdevindrà una perfecta taula d ́aprenentatge. Ho serà
de cara a la resta de fites que ens depara la vida. Obviar l ́oportunitat
que se ́ns brinda de bell nou no fa altra cosa que diluir hipòcritament
la sortida d ́un túnel fosc, malaltís, colpidor i de gran cruesa. Dit
altrament, aprofundeix i neguiteja la pena d ́una pèrdua tan gran…
Més val tard que mai, el millor homenatge que li podem retre rau en
encetar uns viaranys farcits de claror i esperança. Hi som a temps !
Mentrestant, mare, descansa en pau !

Nou comentari