Pintor… per damunt de tot

Avui, 7 de juny, fa quinze anys de la mort d'en Pepe Martínez i Lozano

Avui, 7 de juny, fa quinze anys de la mort d’en Pepe Martínez i Lozano. Pintor extraordinari, amb grans arrels a Terrassa. Nascut a Barcelona, el 29 de març de 1923, als catorze anys començà els estudis plàstics a l’Escola d’ arts i oficis del Clot. En dir-li a son pare que es volia dedicar a la pintura, rebé –com a resposta– que ja podia cardar el camp de casa. Complert el servei militar a Figueres, justament allí va fer la primera exposició, amb un èxit aclaparador. Aleshores, s’instal·là a Llançà, aconseguint una beca de la diputació gironina que el dugué a Venècia. La visió peculiar de racons dels canals i el glamour estètic de l ́indret alimentaren el seu pinzell. Amb aquest bagatge, presentà la primera exposició al cap i casal de Catalunya. Concretament, a la Sala Gaspar. D’allí, la seva anomenada saltà a Madrid i li van començar a ploure encàrrecs. Seguidament, muntà sengles tallers a Tarragona, Montblanc i Llançà. En aquest racó de l’Empordà, a més, fundà una escola d’art, clonant la que havia obert a Campo de Criptana (a La Manxa).

L’any 1963, participà en la Biennal de pintura, premi Ciutat de Terrassa. Essent alreshores un desconegut pel gran públic, la marina –amb colors vius– que presentà despertà l’interès i l ́admiració dels col·leccionistes locals. Fins el punt de traslladar s’hi a viure, dos anys després, mantenint l’estudi de Llançà. Paral.lelament, esdevingué un rodamón, viatjant força per Europa, Centramèrica i Malàsia.

L’estudi local el tenia inicialment al carrer de Sant Llorenç, molt a prop dels Amics de les Arts. En fer-se-li petit, se n’anà al carrer Prat de la Riba. Finalment, però, es decantà per fusionar el taller amb la llar familiar, establint-se al carrer del Teatre. Ben cèntric. Allí, presentà una exposició a benefici de l’Hospital de Sant Llàtzer. Pocs mesos després, juntament amb l’historiador Josep Boix, edità un llibre sobre els carrers egarencs. El diner recaptat també es destinà al mateix fi. L’any 1969, en una tertúlia de “la penya dels ximples” –als Amics– el van reptar a fer un viatge pintoresc i bohemi des de La Manxa a Terrassa. Un dels membres de la colla es va comprometre a costejar-li la compra d’un ruc, com a mitjà de transport. Dit i fet: a primers de maig de 1969, s’hi desplaçà (en cotxe), compraren l’animal (al que van posar per nom “Sandàlio”) i anar-hi anant… Sortint d’El Toboso, al llarg de cinc llargues setmanes, va fer els 730 quilòmetres, amb escales –entre d’altres– als nuclis de Belmonte, Mota del Cuervo, Conca, Cañete, Terol, Morella, Falset, Reus, Sant Sadurní, Gelida i Martorell.

L’any 1972, se li atorgà el guardó de Terrassenc de l’any, en base a la seva dilatada i ferma trajectòria. Tres anys més tard, va fer una donació de bona part dels seus quadres a la ciutat. El 1989, l’amplià de manera significativa, bo i coincidint amb la creació de l’únic Museu europeu dedicat a l’aquarel·la (a Llançà). Val a dir que el gruix de la seva producció es pot visitar en una sala encabida a la Casa-Museu Alegre de Sagrera.

Acabo fent una crida a tots els egarencs que encara no coneixen res de la seva obra. Ja saben on poden anar per a arranjar aquest oblit imperdonable. Els convido a fer-ho des de la perspectiva d’una cita genial del gran Leonardo da Vinci: “la pintura és poesia muda… I, a l’inrevés, la poesia és pintura cega”.

Nou comentari