Juli Puigantell, representant a Terrassa de la Fundació Vicenç Ferrer i un dels capdavanters del projecte Terrassa 2000, ha mort. El jurat dels terrassencs de l’any li reconeixia el 2011 la seva incansable recerca de col.laboradors.
Glossa llegida el 2011, per J.Miquel Villagrasa Rodés
Diuen que molt lluny d’aquí, en un indret enmig de la Índia, hi ha nens que es pensen que el seu poble es diu Terrassa, perquè el nom de la nostra ciutat apareix escrit arreu.
Evidentment, estem exagerant una mica. Tot i així, no es pot negar que la nostra ciutat ha realitzat en els darrers 14 anys una aportació decidida a la tasca de la Fundació Vicenç Ferrer a la India en favor dels més pobres. Una col·laboració que no es pot entendre sense la figura de Juli Puigantell, Terrassenc de l’any 2011.
I és justament aquesta empenta del Juli al capdavant de la Fundació Vicenç Ferrer a Terrassa la que l’ha portat avui fins aquí. Una tasca que va iniciar després de jubilar-se i en la qual un diria que potser ha pencat més que moltes persones en actiu.
Ara bé, aquesta empenta li ve d’antic. Juli Puigantell va néixer a Terrassa l’any 1934 en una família humil. Ja de petit es queda orfe de pare i aprèn de l’esforç de la seva mare, la Dolors, treballant dur per donar-li uns estudis. Una oportunitat que en Juli va saber aprofitar, anant a l’escola industrial a estudiar peritatge tèxtil gràcies a una beca. En aquells temps començava a treballar a les cinc del matí per, després de pencar a la fàbrica, anar a estudiar.
És així com en Juli s’obre pas en el món professional fent-se un bon lloc i arribant a crear, després de molta lluita, la seva pròpia empresa que actualment porten els seus fills.
Al seu costat, sempre, la seva dona, l’Enriqueta Ullés, mare dels seus tres fills: la Montse, en Juli i en Marcel. I justament és gràcies a l’Enriqueta per qui comença la història que avui explicarem.
Tot va començar amb un reportatge on es parlava d’apadrinaments a través de la Fundació Vicenç Ferrer i la decisió, aquella primera decisió fonamental de l’Enriqueta, de fer el pas i unir-se a la causa. L’Enriqueta i el Juli van apadrinar un nen i una nena i, al cap d’un temps, van tenir l’oportunitat d’anar a una xerrada del mateix Vicenç Ferrer a Sabadell.
No tots els dies et topes amb un exjesuita capaç de remoure cel i terra per ajudar als més pobres entre els pobres. La profunda impressió de la xerrada va decidir-los a anar a visitar els seus apadrinats a la India i veure que es feia sobre el terreny. Un viatge transcendental i colpidor on la parella va decidir que, en tornar, s’havia de fer alguna cosa més per la Fundació.
Així que, aprofitant que s’acabava de jubilar, en tornar de la India el Juli es va plantar a la seu de la Fundació a Barcelona i va preguntar a l’ aleshores director, … , allò de: “Que puc fer i quan puc començar!”. Al qual li van respondre amb un: “Pots començar ara mateix”
I va començar. I ràpidament a la Fundació van adonar-se que allò de comptar amb el Juli era un fitxatge estrella. Disposat a fer conèixer la tasca de la Fundació, va començar a organitzar xerrades a tot el territori català. Des d’aleshores ha organitzat més de 170 conferències a tot Catalunya, arribant al rècord de 3 presentacions a indrets diferents en un sol dia.
En una d’aquestes xerrades el Juli parlava de l’important paper de l’Anne, la dona del Vicenç Ferrer, en l’organització i se li va escapar allò de: “Al darrere un gran home hi ha sempre una gran dona”. I una dona entre el públic el va corretgir: “Al darrera no! AL COSTAT!”
Una anècdota que el Juli recorda i que exemplifica també com l’Enriqueta i ell s’han compenetrat durant 14 anys treballant en l’organització. El Juli cada dilluns anava a visitar la Fundació a Barcelona, cada dos per tres realitzava una xerrada o tenia una nova iniciativa al cap per recaptar fons per l’organització. I l’Enriqueta el recolzava i, cada dos anys, els dos agafaven les maletes i, com qui no vol la cosa, a travessar el globus fins la India per veure els resultats de la feina sobre el terreny.
És difícil resumir en xifres i fets tot el que s’ha assolit des de la Fundació a Terrassa en aquest temps. De fet, els números tampoc fan justícia a les realitats que s’han canviat. S’ha passat de 275 padrins a un 1800 actualment, s’han construït 21 escoles, una clínica rural, part d’un hospital, més de 600 habitatges o, si li pregunteu al Juli, us destacarà orgullós les moltes bicicletes comprades perquè les noies puguin anar a estudi.
Fites que s’han aconseguit gràcies a molta feina. Des de la tasca agraïda d’anar a visitar als nous padrins i padrines per presentar-los els nens i nenes a apadrinar, fins a l’organització de grans actes benèfics com concerts, sopars solidaris, obres de teatre o subhastes d’art. Per organitzar, el Juli fins i tot va aconseguir la col·laboració del seu amic Salvador Costa per composar una sardana per en Vicenç Ferrer.
I en tots aquests esdeveniments sempre el Juli Puigantell ha estat picant pedra junt amb l’Enriqueta i els altres voluntaris. Un esforç on ha aconseguit implicar l’Ajuntament de Terrassa, la Caixa de Terrassa i empreses de la ciutat per tirar endavant projectes o fer front a desgràcies com va ser el Tsunami de l’any 2004.
A vegades l’èxit ha sorprès els mateixos implicats i el Juli encara recorda com després de voltar mig Catalunya cercant la complicitat d’artistes perquè donessin obres per una subhasta benèfica, la nit de l’esdeveniment va veure aparèixer per la porta al mateix Vicenç Ferrer. El dia posterior a l’acte rebia una trucada d’en Pere Navarro dient-li: “Ja em podies avisar que venia el Vicenç”. Al qual en Juli només va poder respondre “Però si jo no ho sabia!”
I és que si s’escolta parlar al Juli un s’adona que molts cops si les coses han funcionat ha estat sobretot per la confiança cega que ha dipositat en aquest projecte.
I segurament aquesta empenta i confiança és el que li ha valgut l’estimació de la gent de la Fundació i l’amistat del propi Vicenç Ferrer. El Juli encara se’n fa creus que després d’una complicada operació de cor veiés entrar per la porta de la seva habitació al Vicenç Ferrer.
Gestos d’amistat i complicitat que no sorprenen quan esbrines que després de dita operació i contravenint les recomanacions de tots els metges, el Juli va voler anar fins a la India a veure els darrers projectes que s’havien impulsat des de Terrassa. El resultat: haver de comprovar en persona la professionalitat dels hospitals que la Fundació ha construït a Annantapur. Això si, l’esforç paga la pena. I si no fos perquè aquest cor tan gran de’n Juli li demana fer bondat, ell continuaria anant a la India per veure en persona tots els projectes que la Fundació està tirant endavant.
I és que un té la seguretat que el Juli bé ens canviaria a tots nosaltres i l’homenatge que li estem realitzant avui per poder estar a la India a la inauguració d’una nova escola, poble o hospital. Però, justament, perquè gràcies a gent com tu i el Vicenç Ferrer aquests projectes s’han fet i es continuaran realitzant, Juli Puigantell, avui l’homenatge te’l dediquem a tu. Felicitats Terrassenc de l’any 2011.
