L’encís del món de la faula

Un article de Josep Ballbè

Tinc dubtes seriosos sobre si molts infants d ́ara tenen –o no– idea d ́aquest tema. La faula és un gènere literari breu, on els protagonistes solen ésser bestioles o coses inanimades, interactuant com a persones. A partir d ́ací, llencen una lliçó de de moral i criteri aplicable a la vida humana. Em plau parlar-ne aquest segon dijous de juliol, en acomplir-se el quart centenari del naixement d ́un geni en aquest camp: Jean de la Fontaine. Qui mai no ha sentit/llegit una obra seva ? Tal vegada la més recurrent esdevindria “la cigala i la formiga”, amb un missatge subliminal: l ́estiu provoca el cant de la primera, mentre que la formiga del cau pensant en collir previsions per l ́hivern.

Així — fins a uns 250 relats– el seu llegat imaginari té fama mundial. Després de la sotragada pandèmica de fa gairebé any i mig, és urgent retornar als orígens en un munt de conceptes. L ́escola no pot ésser –tan sols– un centre de transmissió de coneixements. Cal recuperar l ́essència dels valors primerencs i imbuir-la al cervell de les noves generacions. No essent així, anem de mal borràs. En aquest entorn, La Fontaine no deixa d ́ésser un mestre consumat.

El fil inspirador del seu nucli com a escriptor el situem en Isop, un faulista del ́antiga Grècia, al segle VIè. abans del Crist. Combinava la poesia amb la sàtira política, esbatussant l ́egoisme hipòcrita de molts humans. La seva formació tenia arrels de molta fondària. No endebades havia estat uns quants mesos al seminari de l ́Oratori francès (a París), obtenint –més tard, als 28 anys– el títol d ́advocat.

La primera col·lecció de 124 faules la publicà en plena maduresa, quan ja tenia 47 anys. Anava dedicada al Gran Delfí de França, de 7 anyets i òbviament tenia un rerefons plenament educatiu… Pel que fa a la segona entrega (89 més), cal situar-la cronològicament uns 11 anys més tard. Tot i la forta censura, l ́èxit superà totes les previsions. Les va escriure pensant en madame de Montespan, amant favorita del rei Lluís XIV. Finalment, el darrer volum porta data de dos anys abans de morir: exactament el 1693, amb 27 faules.

Posat a referir alguna cita que em sembli especialment contundent, triaria aquest petit “pack”:

“no hi ha res més perillós que un amic ignorant. És preferible un enemic amb seny”.Seria semblant a la dita catalana que “val més tenir un amic a la porta que no pas un parent a Mallorca”.

“no podem donar un no sense un argument de pes. És un mot irrespectuós, que sempre desagrada”.

“massa expedients poden dur un negoci al crebant”.

Amb propostes ben senzilles i punyents, La Fontaine sempre enrogia i/o avergonyia la postura i el tarannà del dropu, l ́envejós, el trepa, l ́orgullós, l ́immisericorde, el brètol i altres espècimens. No cal exigir grans reptes a la persona humana de cara a bastir un món millor.

La faula ens aporta, en cada moment, un ensenyament adient. Un virus maleït i esquifit com un bri de pols ens ho ha posat tot potes enlaire. En aquesta conjuntura, les vacunes ens ajudaran a sortir-ne. Molt més ho faran, tanmateix, canvis efectius i profunds en estratègies conductuals amarades en l ́entesa, el respecte al proïsme, la solidaritat entre pobles, l ́esforç individual i la capacitat de practicar una autèntica empatia.

Nou comentari