MónTerrassa
La carta més emotiva del company del treballador d’Eco-equip mort per coronavirus

“El adiós a un compañero” (“L’Adeu a un company”) és la carta que un treballador d’Eco-equip ha escrit en record del seu company mort.

Un treballador de l’empresa municipal de neteja de Terrassa mor de coronavirus

La carta

En Marc va començar a treballar a l’empresa pública de neteja i recollida de residus de Terrassa, Eco-Equip, gairebé quan jo ho vaig fer, en els anys noranta de segle passat. En aquells dies, ell era ja capatàs i jo un simple peó que removia contenidors d’escombraries amunt i avall. Tots dos, uns “pipiolos”, jovenets -jo més que ell- i amb ganes d’empassar-nos el món. Treballàvem de nit, a preu fet, tots els festius i caps de setmana … i, a més a més, els dies extres que queien com mannà de el cel, ja que ajudaven a arreglar la malmesa nòmina que teníem en aquell temps. Ell conduïa una furgoneta proveïda d’emissora, amb la qual es mantenia en contacte amb la resta de flota de vehicles i organitzava -o desorganitzava, segon el servei i donava les instruccions precises per a la seva presumpte bon funcionament: tot anava com el cul, a vegades, però sortíem in extremis a la superfície, mantenint la ciutat si no nete, si en condicions acceptables. I això que l’aposta pel reciclatge i la separació a casa trigaria a arribar. El Marc, al principi, portava a la furgoneta el seu gos, per protegir-se, perquè li agradava, perquè sí o perquè simplement li deixaven fer-ho (o potser per totes les raons anteriors a la vegada). El gos, no poc gran, tipus pastor alemany, sempre bordava quan em veia. Jo li tenia una por atroç, sobretot quan havia de muntar a la furgoneta del capatàs. El gos bordava i bordava i semblava que s’anava a menjar a algú per no deixar ni els ossos. En Marc llavors girava el cap i li comminava a callar de forma abrupta i alhora sorneguera, com solia fer també amb els treballadors subordinats de tant en tant, quan estava més elèctric. El gos baixava les orelles i es comportava la resta del trajecte com un osset amorós. Es deixava tocar, canviava el seu gesticular a rangs plàcids i fins i tot emetia sons afectuosos. Jo l’hi agraïa, tot i que anava pendent de l’animal, per si de cas. Mai, mai, per això, va desobeir el seu amo mentre em portava d’un costat a un altre.

Marc, Marc Antoni Escoda, ha mort avui, dècades després de les nostres primeres experiències laborals i canines. Ha pogut amb ell el maleït coronavirus. Seguia sent jove, al voltant de cinquanta anys, tenia encara molta corda per davant i un fill a qui ensenyar l’esplendor que ens ofereix la vida. No va ser el meu amic, no en la forma clàssica, però vaig mantenir amb ell més contacte que amb la majoria dels meus amics. Va ser una mica més: vam ser testimonis l’un l’altre, durant vint anys: ens vam veure créixer i engreixar. Va ser, també, un dels anònims herois de les escombraries, que no rebrà els aplaudiments que mereixeria, que no es va poder acomiadar de gairebé ningú i que no tindrà ja gos oficial ni oficiós que li bordi les seves virtuts passades. Si ho veiés, si veiés el surrealista de tot, de com han estat les seves últimes agòniques jornades, des d’on sigui, segur que se li escapava una d’aquelles rialles netes, crítiques, iròniques i bravuconas a què ens tenia acostumats. Fins sempre, el meu capatàs. Que la terra et sigui lleu, company.

Nou comentari

Comparteix