El 8 de gener de 2003 vaig veure i viure com l’entrenador del Reial Madrid -aleshores Vicente del Bosque- demanava l’hora a l’àrbitre a l’Estadi Olímpic contra un Terrassa FC desbocat i assetjant la porteria madridista. Us juro que va passar. Va ser una gran nit, estampada en daurat en la història sentimental de la ciutat. Disset anys més tard, la connexió entre els terrassencs i el primer club de la ciutat s’ha tornat a reprendre, intacta, en una altra nit màgica. El Terrassa FC ha plantat cara, amb valentia i un gran joc, contra el campió vigent de la Copa i un dels clàssics de la Primera Divisió; el València CF.

En ambdós casos el resultat final constarà com a eliminació (7-5 a doble enfrontament contra el Reial Madrid i 2-4 aquest dimecres contra el València), però aquests partits han estat molt més que això. Han injectat tones d’orgull terrassenc i han vertebrat les emocions de moltíssima gent a la ciutat. Així va ser amb un Estadi Olímpic ple a vessar, l’any 2003, i així ha estat malauradament sense públic però posant Terrassa dalt de tot dels trending topic a Twitter. Un TT positiu, amb milers de persones reconeixent la qualitat i l’entrega dels jugadors terrassistes.

El futbol és un fenomen tan extraordinari que modela les societats. És així amb el Barça, però també ho és amb el Girona o amb l’equip d’un poble de per aquí al costat que no em dóna la gana de citar. El Terrassa ha de pujar a Segona B aquesta mateixa temporada, tots hi hem d’empènyer i tots hi hem d’ajudar. Hi ha equip i hi ha ciutat per començar el camí de retorn a l’èxit.

Nou comentari