Maribel Cuesta deixa el waterpolo. Als 31 anys, la capitana de l’equip abandona l’esport de competició després de quinze temporades com a jugadora del sènior femení. Una trajectòria que la converteix en testimoni directe i veu autoritzada de l’evolució del waterpolo femení al Club Natació Terrassa. Cuesta esdevé així la segona baixa de l’equip de Xavi Pérez després de la marxa de Paula Leitón al CN Sabadell.
“Vaig acabar la temporada amb dubtes. Arrossego una lesió crònica a l’espatlla i vaig decidir prendre’m un període de reflexió durant l’estiu. Ara, que és moment de tornar, m’he adonat que ja no tinc les ganes i la il·lusió que calen per continuar. Em ve de gust gaudir del waterpolo des de fora. Ha estat la meva vida i ara el veuré des d’una altra perspectiva”, explica l’egarenca.
Cuesta és un producte genuí de la pedrera del club egarenc. “Vaig començar amb 16 anys directament en l’equip sènior, que era l’únic que hi havia en aquell moment. Era la més jove d’un conjunt més aviat veterà. Des de llavors, he tingut la sort de viure en primera persona el progrés del waterpolo femení a l’entitat, cosa que m’omple d’orgull”. La jugadora confessa que mai s’hagués imaginat “jugar a Divisió d’Honor”. De fet, assegura haver après “un waterpolo diferent” i lamenta no haver pogut disputar partits en categories inferiors. “Tinc aquesta espina clavada”.
Dos ascensos i el subcampionat de Copa de la Reina
Esportivament, Cuesta ha estat protagonista de les tres grans fites del sènior femení de waterpolo: l’ascens a Primera Divisió a Las Palmas de Gran Canaria l’any 2008, l’ascens a Divisió d’Honor a Sant Feliu l’any 2010 i el subcampionat de Copa de la Reina novament a Sant Feliu l’any 2013, èxit que la terrassenca qualifica de “miracle”. “No era ni molt menys el normal. És un resultat que el pas de temps ha posat en el seu lloc”. La capitana recorda especialment el partit d’anada de promoció d’ascens a Divisió d’Honor contra el Sant Feliu. “Va ser el partit de la meva vida. Vam guanyar 12 a 9. I vaig fer tres gols”. Curiosament, aquell dia, no hi eren els seus pares, el Manuel i la Isabel, per veure-ho, dos seguidors acèrrims de l’equip. “Em sap greu retirar-me per ells. Els encanta el waterpolo. No es perdien cap partit”.
Cuesta valora encara millor l’aspecte personal. “Hem estat un equip peculiar. Ens vam autoanomenar les rates”, explica, divertida. “Hem conviscut estretament dins i fora de l’aigua i ho hem donat tot. M’emporto per sempre a totes i cadascuna de les companyes que he tingut”, assegura amb emoció. La jugadora vol expressar el seu agraïment al club i al cos tècnic per haver-li permès viure “una experiència increïble”.
