!--akiadsense-->
En el context d’un futbol que esmicola els rècords d’inversió en cada mercat de traspassos, entendre per què el futbolista català Dani Olmo (Terrassa; 07.05.1998) segueix jugant a la lliga croata resulta impossible. El jove jugador del Dinamo de Zagreb va aprofitar aquesta aturada pels compromisos internacionals per reivindicar-se per enèsima vegada i per tornar a demostrar l’enorme potencial que atresora erigint-se en l’indiscutible referent de la selecció espanyola sub-21, que en els últims dies s’ha imposat als combinats del Kazakhstan (1-0) i Montenegro (2-0) amb tres dianes d’Olmo, el capità i el ’10’ de l’equip que entrena Luis de la Fuente i que aquest estiu es va proclamar campiona d’Europaderrotant Alemanya en la final del torneig, disputat a Itàlia. L’atacant terrassenc, que després de dos anys d’absències va tornar a ser convocat per les categories inferiors el passat mes d’octubre, va ser premiat amb el guardó al millor jugador de la final, un merescut reconeixement per un futbolista que va tancar la seva participació al campionat amb tres gols i escrivint el seu nom a l’onze ideal.
Les brillants actuacions d’Olmo, fill de l’exentrenador del Girona, el Sabadell, el Terrassa i el Figueres Miquel Olmo, al campionat europeu sub-21, de fet, van ser la cirereta a una temporada extraordinària en l’aspecte individual; tal com ho acrediten les 12 dianes i les set assistències que el polivalent jugador vallesà, que pot actuar en totes les posicions de l’atac, i fins i tot com a interior, va firmar en 44 partits, augmentant les seves xifres amb el Dinamo fins als 108 partits, els 30 gols i 25 les assistències, i les distincions al millor jugador del campionat croat i al millor futbolista jove del campionat. Només la inesperada desfeta en la final de la copa croata contra el Riejka, de fet, va impedir que el curs passat, el de l’explosió definitiva d’Olmo, fos perfecte; ja que, a més dels dos mencionats premis, també va ser guardonat com el millor futbolista de Croàcia del 2018, escrivint el seu nom al costat dels de grans estrelles com Luka Modric o Mario Mandzukic; va acabar onzè a la classificació del Golden Boy; va alçar el seu quart títol de la lliga croata (2015, 2016, 2018 i 2019) i el primer de la supercopa i va guiar el Dinamo fins als vuitens de final de la Europa League després de més de tres dècades; convertint-se en el gran referent del club al qual va arribar amb setze anys (2014) procedent de les categories inferiors del Barça.
“El Dinamo va contactar amb mi i la meva família i ens va oferir un projecte esportiu molt important. Era estar al primer equip amb només 16 o 17 anys. La proposta em va agradar molt i em va atreure molt venir aquí. No va ser una decisió fàcil, perquè deixar el millor club del món mai és fàcil, però estic content”, admetia el jove jugador de Terrassa en una entrevista del 2017 a MarcadorInt; al mateix mitjà on, el passat mes de juliol, Tomàs Martínez glossava la transformació d’un jugador que ja és molt més que aquell extrem “veloç, ràpid en l’execució; amb habilitat de driblar, amb una sorprenent qualitat per maniobrar en espais reduïts i amb un notable domini de les dues cames”; d’un futbolista que pot assemblar-se a homes com Pedro Rodríguez, Lucas Vázquez o Vitolo per la seva ingent capacitat de sacrifici i treball, però que té molt més talent i és molt més creatiu; a més de destacar per la seva facilitat anotadora. “Si abans era un jugador més unidimensional, més específic, limitat a esperar obert per encarar i driblar, l’Europeu sub-21 va mostrar una versió molt més associativa”, subratllava Martínez, enumerant les virtuts d’un jugador que, acceptant el repte d’abandonar la banda per convertir-se en l’epicentre, en el catalitzador, del joc ofensiu del Dinamo i de la sub-21, ha acabat escapant de l’anonimat en el qual vivia condemnat pel sol fet de comptir lluny de casa.
La sortida de Croàcia cap a un entorn més competitiu, desitjada pel propi futbolista, ansiós de fer el salt a una de les grans lligues del continent per tal de continuar progressant i enderrocant murs, semblava, doncs, inevitable. Amb la valentia que ja va evidenciar quan va deixar enrere La Masia, on vivia a l’ombra de futbolistes com Carles Aleñá o Marc Cucurella, per fitxar per l’equip que més va apostar per ell, somiava amb incorporar-se a un gran club del panorama europeu, però al final, tot i que el seu nom va estar relacionat amb conjunts com el Bayern de Múnich, l’Atlètic de Madrid, l’Inter de Milà, el València o, fins i tot, el Barça, entre molts d’altres, cap equip va estar disposat a pagar els 40 milions que exigia el Dinamo de Zagreb, inamovible. “Crec que era un preu massa alt. No prequè cregui que valc menys, sinó perquè jugo a la lliga croata i els clubs es fixen en això.
És realment difícil que es pagui això per un jugador de la lliga croata”, reconeixia el futbolista terrassenc en una entrevista, publicada a l’Sportske Novosti, en què se sincerava: “No tinc res a amagar. Volia marxar. Volia continuar avançant anant a un equip més fort, a una de les cinc grans lligues europees. Crec que aquest estiu era el millor moment per marxar. “Però continuaré donant-ho absolutament tot en cada partit per tal que el Dinamo obtingui els millors resultats possibles”, accentuava un Olmo que seguirà vestint, almenys uns mesos més, la samarreta d’un Dinamo amb el qual aquest curs ja suma quatre gols i quatre assistències en tan sols sis partits i amb el qual té contracte fins el 2021.
Olmo, l’indiscutible líder del Dinamo de Zagreb que aquest dimecres rebrà l’Atalanta italià en un dels duels de la primera jornada de la Champions League, seguirà aprofitant totes les oportunitats per continuar evidenciant que tant la lliga croata com la sub-21 li han quedat més que petites. Per continuar colpejant amb força la porta del seleccionador espanyol, un Robert Moreno que, si Olmo segueix competint a aquest nivell, ho tindrà molt difícil per justificar-se si no l’inclou en la convocatòria per l’Eurocopa de l’estiu que ve.
