Amb quina freqüència es dóna la incontinència urinària en la dona?
La incontinència urinària en la dona és una malaltia amb una gran prevalença dins de la població. S’estima que al voltant del 15-35% de dones, segons l’edat, la pateixen. A més, es creu que aquesta xifra pot estar infravalorada donat que desconeixem el percentatge de la població que no consulta al professional, per vergonya o perquè ja li passava a la seva mare i ho ha integrat com a “normal “ o simplement perquè creu que no és possible cap tractament.
Com afecta a la qualitat de vida?
Sens dubte és una patologia que afecta molt a la qualitat de vida de moltes dones. En els darrers anys, sensibles a aquesta realitat, s’ha investigat molt per conèixer més bé els mecanismes pels quals esdevé una dona incontinent i en la forma de millorar en el diagnòstic i el tractament.
Hi ha diferents tipus d’incontinència?
Existeixen diferents tipus d’incontinència. Les més freqüents son la incontinència d’esforç, que és aquella que es manifesta en el moment de fer un esforç (tos, esternut, riure, córrer, caminar, …) i la incontinència d’urgència en la que la dona que es manifesta amb un desig imperiós d’orinar, de forma sobtada i en moltes ocasions sense poder arribar a temps al lavabo. Molt sovint conviuen els dos tipus d’incontinència, el s’anomena incontinència mixta.
Quins són els factors de risc?
Existeixen factors de risc que actuen de facilitadors de la malaltia. Els més coneguts i estudiats són l’embaràs i el part: els canvis anatòmics que esdevenen durant la gestació i en el moment del part poden ser responsables de què falli algun dels mecanismes de la continència. Hi ha altres factors de risc que s’associen a la incontinència com són l’obesitat, la predisposició genètica (el col·lagen que heretem), la tos crònica, el treball d’impacte… La ingesta excessiva de líquids, les begudes irritants (especialment el cafè) també poden ser causants d’incontinència, especialment la d’urgència.
La incontinència sovint comparteix factors de risc amb altres malalties de les anomenades patologies del sòl pelvià, com pot ser el prolapse genital (quan és “despenja” la bufeta, l’úter o el recte), la incontinència anal, el dolor pelvià crònic o les disfuncions sexuals secundàries a aquesta patologia. Això fa que sovint es puguin presentar simultàniament amb la incontinència urinària i és important l’abordatge integral de tots aquests quadres.
Com es realitza el diagnòstic?
Els diferents tipus de incontinència no només és diagnostiquen amb la forma com es presenten (esforç o urgència), de vegades això no és tan clar i necessitem eines de diagnòstic que ens ajudin a decidir el tractament. Aquestes eines son l’ecografia (permet veure l’anatomia) o la urodinàmia (permet veure com funciona la bufeta).
Quins tractaments tenim?
El correcte diagnòstic ens permet triar el millor tractament. El tractament conservador, en forma de canvis d’estil de vida o de rehabilitació del sòl pelvià, és la primera línia terapèutica en tots els tipus d’incontinència, però obté millors resultats en el cas de la incontinència d’esforç. Pel que fa a la incontinència d’urgència tenim al nostre abast fàrmacs que poden millorar la qualitat de vida de les dones que la pateixen.
Els casos d’incontinència d’esforç que no milloren amb la rehabilitació i quan la qualitat de vida està afectada, tenen l’opció de fer una cirurgia. Es tracta de posar una malla per sota de la uretra que reforça els mecanismes de la continència.
Per tant, en l’actualitat existeixen diferents tipus de tractaments adaptats a cada tipus d’incontinència. Aquestes alternatives terapèutiques permeten millorar o inclús curar a moltes dones que han vist afectada la seva qualitat de vida per aquesta patologia.
