– Puff, no sabia ni on era això…
– No m’expliquis històries, que jo he trigat 40 minuts a venir…
Cau la nit a Terrassa i arriben els noctàmbuls barcelonins. Es tracta de l’arrencada del Festival TNT, és clar, un dels pocs esdeveniments egarencs que atrauen visitants. La ‘modernor’ de Gràcia ja es passeja per la Rasa i pren cervesa al bar del teatre Alegria. Una mitjana? No, en copa. És el TNT, sí, i no només han pujat en Ferrocarrils des de Barna… Vàries colles de joves, fins i tot, mouen conversa en anglès!
És el TNT, el festival que posa Terrassa al mapa de les arts escèniques. No té l’anomenada de Tàrrega, és veritat. Però entre els programadors (aquells éssers amb americanes de pana, en un boicot involuntari al texà de la Denim), sóna fort. Bé, escriurem ‘sona’, al Diktat de l’IEC, mentre els diacrítics marxen ja al calaix dels records de joventut. Aquí se sent anglès, sí, però de puntualitat britànica no en té res: Cada funció arrenca amb 10 minuts de retard. I quan més jove és el públic, més tard. Ep! No hi ha presses innecesàries… Sinó ganes d’apurar la copa abans d’entrar al següent espectacle.
I és que el preu de les entrades convida a fer-se uns beures abans (i després) de la funció: Obres gratuïtes, d’altres a 3 i 7 euros… L’única entrada “cara”: L’obra d’inauguració, 26 euros i les expectatives incomplertes d’alguns espectadors. Definitivament, un festival molt i molt assequible. En part per això va aconseguir l’èxit d’aforament que apunten des de l’organització: 97% d’ocupació. Es allò que succeix quan les institucions aporten diners a la cultura. Que tothom hi pot accedir. Ui, ui, ui. Ho limitarem al TNT i dos o tres coses més, no sigui que llavors moguin massa neurones.
I mira que Terrassa està en ratxa. Tenim l’exemple recent del festival de circ La Maurina, descentralitzat, de barri, alta qualitat, sempre ple. Similar al TNT en l’èxit, inferior en la repercusió externa. Així que ha arribat l’hora de demanar-nos: Quina és la idiosincràcia cultural de Terrassa? Realment hi agraden, les arts escèniques? Seu de l’Institut del Teatre, ok. Companyies amateur, ok. TNT, Elixir, La Maurina… Ok. Un llistat injust, doncs sempre hi ha més del que coneixem. Vet aquí la clau: En coneixem molt, dels nostres conciutadans que creen cultura? Disparo primer (però no pas millor): Crec que no. De què ens serveix el festival de jazz si, durant la resta l’any, algunes de les valentes jam session de l’Aula dels Músics tenen 4 gats? Si el teatre professional es limita a la programació, molt agradable per una altra banda, del CAET?
He disparat primer, sí, però amb pistola forastera. Els ulls del nouvingut a Egara. Però els festivals… Són representatius d’allò que s’estima una ciutat? O Intenten crear demanda, per mitjà de l’oferta? Les dues són legítimes, però és hora de comunicar millor l’escena (i la nit) terrassenca. Ajudaria que les institucions fessin (una mica més) d’amplificador. Però li han fet més cas a la Denim que al TNT.
Mireu el Twitter de l’alcalde Jordi Ballart i ho comprovareu. Aquesta vegada el farem de ‘mel i sucre’. I és que amb la performance de Ferraz, ja estava ben ocupat. Tot i que amb certa maldat, alguns recordarem TNT de 2016 com aquell del cop d’estat. Sí que es va veure, en canvi, el regidor de Cultura, alter ego ‘doctor Flo’, pegant bots dissabte nit a la plaça Vella. I és que, posats a viure emocions, Jordi Flores, va preferir les del TNT que no pas les del partit. Amb ell també es va deixar veure Xavier Matilla, portaveu de TeC. Així com el director del festival, Pep Pla, qui de fet no ha badat durant cap dels dies del TNT alhora amb els assistents. Diumenge se’l veia xerrant amb el regidor socialista Marc Armengol i el republicà Pep Forn, abans d’entrar la funció infantil de cloenda del ‘festi’. Mentre que divendres a la nit, Pla conversava a la Nova Jazz Cava amb militants de la CUP com Roc Padró i Marc Medina, els quals, per cert, ja havien estrenat el TNT amb una roda de premsa que, potser inspirats pel mon teatrer, degenerà en petita ‘performance’ contra el consumisme. Rostres amagats per texans: Possible portada, un xic tètrica, de banda de hardcoreta.
Però no és l’espai dels polítics. Sinó dies de trobada la gent del món de la cultura. Allà s’han vist, per exemple, Anna Brullet i Núria Casanovas, antigues editores del ja desaparegut Final de trajecte, la web cultural i ‘agenda’ de Terrassa. O Pau Gómez, actualment involucrat en ‘Terrassa Secreta’, que ha portat artes escèniques a diferents patis amagats i bohemis de la cuitat. Al TNT, però, Gómez lluïa pinganillo a l’orella coordinant l’accés dels espectadors a sala. Tal com Gerard Pla, que ha canviat momentàniament pinzells per escenaris.
Són algunes (poques) de les joves (moltes) que sustenten els esdeveniments culturals durant tot l’any, ja sigui a La Descomunal, al Candela, a l’Atzur, a la Bauman, als teatres de barri… Que es mutipliquin per mil, en la nit en la que Ferraz ens intentava restar protagonisme amb la seva pròpia ‘performance’.
Ander Zurimendi
