!--akiadsense-->
Avui celebrem una desobediència: L’incompliment d’una dita. Òscar Muñoz és profeta a casa seva. L’actor terrassenc, de fet, dóna cos a un paper no menor de Dansa d’Agost, vista aquest diumenge al Teatre Principal de Terrassa. Malgrat que no ho és tant pel seu pes dins la trama, sinó pel magnetisme que desprèn aquell home elegant i fanfarró, eloqüent i amb ‘xispa’. Més atractiu per ser un perdedor que no pas pel guanyador que no ho és. Però com tots els “gentleman” del segle passat (i més en una societat ultracatòlica), de fatxenda amable i rerefons
El terrassenc Muñoz, en tot cas, és aquella persona amb la qual aniries de canyes. Vaja, que si el CIS et demanés en una enquesta amb quin personatge voldries coincidir una estona, l’anomenaries sense dubtar. Un “galán” de verb fàcil amb qui passar una estona intranscendent. Vibra Òscar Muñoz fent d’irlandès. Actor que acabem de veure i gaudir, per cert, a un spot publicitari de la CUP a favor de la municipalització de l’aigua. Allà enclotat dins la banyera, Muñoz ofereix un registre profundament desagradable i alhora familiar. El xulo que ens ha robat. El xulo que ens roba. De petit era el “matón” del pati, aquell que ens prenia l’entrepà. Quan es va casar no fotia brot a casa. I va aconseguir l’èxit laboral de xanxullo en xanxullo. Us sona? L’actuació de Muñoz paga la pena. Mireu:
Un agradable paper per Muñoz en una delicada obra, a Dansa d’agost. I és que estem davant un text que ens parla, sense estridències, de la moral catòlica. De l’autorepressió. De no anar a una ballada per vergonya… I quina ballada! La de la sega! De com parlem dels mals de la desindustrialització, però com les conseqüències de la creació de les indústries també va deixar ferides.
Ens parla de la malenconia pels bons temps, on la quotidianitat era un agradable estat. Perquè Dansa d’Agost balla amb el temps present i el de la memòria. I té una estranya enyorança, que deia Vicent Andrés
Em moriré, però l’enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m’ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.
Del “Cançoneret de Ripoll”, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993)
!--akiadsense-->
