Les rialles se sentien des de la Rasa. A cada escena de Caiguts del Cel, el Teatre Principal esclafia en riures de galta vermella, oi Teresa? Aquells que et sufoquen de l’alegria i t’abstrauen de la teva rutina. Hahaha!! Era diumenge a la tarda i d’entre tota l’avorrida Terrassa dominical sobresortia un batec de vida. Culpables: Jordi Bosch i Emma Vilarasau, principalment.
Però culpables… de què? Doncs de la virtut de fer riure, sí. Però també del delicte de perpetrar un entreteniment cultural de fàcil accés (neuronal). Un ‘divertimento’. Ja que malgrat que es pretén criticar “els diners” i les vies fosques per a aconseguir-los, surts amb la sensació que la crítica és més estètica que no pas una càrrega de profunditat.
Et remarca un eslògan. I ho fa quasi amb permanent groc: Els diners que no saps d’on vénen, poden fer olor de mort. Però no apunta als motius. Tota l’obra és un recorregut de sketchs, alguns dels quals -malauradament- voregen la línia de frivolitzar el sexisme, com ara la dona a la qual un home pot escridassar amb tranquil·litat. I també del classisme: Bingo! La mateixa dona “escridassable”… Que curiosament és la dona “de fer feines” ucraïnesa.
Llavors? Tenim davant un producte ‘televisiu’. Amb actors i actrius d’escenari teatral, però d’innegable ganxo ‘televisiu’. En fi, quedar assegut davant la tele surt més barat.
Dit això: Així fem estructures d’estat. I no és broma. La indústria teatral catalana. Un sector vigorós, que és capaç d’oferir obres de tot tipus: Noves avantguardes al TNT, entreteniment com Caiguts del cel, crítica política com les dramatúrgies de Jordi Casanovas… I la majoria del teatre a Catalunya (i Barcelona) està vehiculat, bàsicament, en llengua catalana. Sense conflictes identitaris ni lingüístics. Magnífic!
Un segon punt a favor de Caiguts del cel: Fer riure no és fàcil. Gens fàcil. Qui és capaç d’escriure un guió teatral (o de cinema, televisió…), en el qual aconsegueixis treure una rialla sincera a l’espectador? En almenys mitja dotzena d’ocasions? Doncs Caiguts del cel en treu una trentena, si tenim en compte els esclafits sentits al Teatre Principal. I ho fa, en bona part, amb un mecanisme que quasi sempre funciona a la perfecció: La parla macarrònica d’un estranger. En aquest cas la dona ucraïnesa que neteja la casa [Com la Reina Sofia: Diuen–diuen–diuen que encara avui dia, després de 40 anys vivint a Espanya, els propers a sa majestat han d’amagar esclafits de riure quan senten les seves relliscades lingüístiques].
També funciona molt bé un altra tècnica teatral: Interpel·lar al lector. I si haguessis estat tu? I si t’haguessis trobat mil euros a ca teva? I l’endemà… Altres deu mil? Què en faries, tu? Així que és una comèdia que funciona. Bàsicament, amb el seu públic natural i que no és un altre que el que va omplir diumenge el Principal: Gent gran, dones grans, amb l’expectativa de passar una bona estona. D’anar veure “la Vilarasau”. D’anar al teatre, en general. Un esdeveniment: Veure i deixar-se veure. Amb el fermall a la solapa, les joies de festa. El discret encant de la burgesia.
Senyors de Sabadell, homes de Terrassa? O era a l’inrevés? I em resulta estrany que la dirigeixi Sergi Belbel, autor insígnia del teatre terrassenc. Tot i que les ganes de canviar de registre i innovar són un potent motor. Belbel, eixe tio que va escriure l’esplèndida Morir (Un instant abans de Morir). Quantes vegades el vols abraçar i besar, abans que telefoni als mossos i et denunciï per assetjament? I les seves incursions al cinema, com ara el fràgil i preciós guió retro-futurista d’Eva?
Un dramaturg que m’ha ofert moments memorables… I que, tanmateix, potser no esperava en aquesta obra.
