!--akiadsense-->
Sempre han existit creences injustes. Que Goikoetxea va lesionar expressament a Maradona… Que Pujol va inspirar a George Lucas amb els seus personatges… I com no, que anar al circ és una cosa infantil. Es incorrecte? No, però tampoc fa justícia a la magnitud d’aquesta disciplina artística.
Probablement vam necessitar que arribessin els acròbates del Circ du Soleil per a què anéssim desterrant el mite. Probablement… I també lamentablement. Perquè que no calia que vinguessin artistes de molt enfora per canviar la nostra mirada. L’Ateneu 9 Barris porta 40 anys fomentant els espectacles circenses. Encara més: Tub d’Assaig complirà 10 anys, aquesta tardor, bategant a Terrassa!
Ai, las! I així els va…. O sigui, magníficament bé! Potser els falten diners per duplicar els projectes, potser voldrien una mica més de reconeixement… Però no és poc, el que tenen ara. Un referent teatral que ha aconseguit que, sota la mirada forastera de qui subscriu aquestes línies, percebi Terrassa com un feu resistent del circ. La darrera trinxera abans de l’abisme. La que ens protegeix de la incultura. De la homogenització.
Perquè un espectacle de Tub d’Assaig és un embruix. Ja sigui a la corda, o a les teles; al trapezi, o al monocicle; amb acrobàcies o lleugeres danses de maluc; un violí en la foscor, tenuament il·luminat. Tots els números, breus, 5 minuts aquí i allà, fan un preciós collage de disciplines. Tot i que, de vegades, difícil d’enllaçar. Aquest era un dels reptes de la gent de Tub per la producció de diumenge al Centre Cultural de Terrassa, en la ja consolidada gala de Reis. O altrament dit, “Circ de l’any”. I fou un repte assolit, almenys quasi al 100%. Alguna costura es va veure, sí… I veure-la no és pas bon senyal. Això sí: Sense que es notés subratllat amb eding. L’enllaç fou la música: unes petits, humils actuacions en viu.
“I mira que teníem por que és notés”, diu Albert Fernández, circense de Tub d’Assaig. I afegeix: “Només vam poder fer 5 assajos previs a la funció, perquè és difícil quadrar les agendes de tothom”. Un dels artistes de fet, venia ex professo des de Suïssa. Joachim Ciocca. Al monocicle. Un bella ballada, en cercles infinits, amb si mateix. El seu company i artista de circ Enric Petit ho corrobora: “De vegades surten espectacles més compactes i de vegades més diferenciats. Però crec que aquest va tenir una coherència i continuïtat de tots els números”.
No triga a afegir: “Realment, disposàvem de pocs dies de preparació. I econòmicament és difícil trobar més dies d’assaig, en el sentit que tothom té altres compromisos amb les seves companyies”. Però si l’objectiu era no fer una gala típica, el van aconseguir. I Enric Petit s’enorgulleix d’un altre matís: “Va ser una creació per tos els públics, sense entrar en clixés de fer espectacles per a nens”. Efectivament, i com de forma tan magistral han demostrat a can Pixar, es possible crear ficcions amb dues lectures. La infantil, l’adulta. Si és que hi ha casa d’algú.
Per això cadascú gaudeix a la seva manera. Ara bé, fos buscat o no, diumenge vam gaudir d’un espectacle infantil. Per què la pròpia dinàmica del circ de Reis ha fet que siguin famílies les que omplin les butaques. Centenars de nins i nines, nadons, de mesos o de pocs anys. Nins i adolescents amb capacitats diverses, riures sincers expressats de maneres que els adults ja no ens atrevim a fer. Una nina de dos anys que, des del seient del costat, trepa pel teu braç. I estira amb gràcia el teu jersei, absorta de tot el que ens envolta.
I vet aquí un altre paradoxa: Tu pots fer el que vulguis, però factors externs sempre prendran la seva dinàmica i condicionaran el teu camí. Merda! I llavors? La resil·lència dels joncs. Albert Fernández torna: “Pots fer una gala més espectacular, amb números d’acrobàcia al màxim, més resultona, intentant anar a la màxima capacitat dels artistes… O un estil més poètic, sense forçar l’espectacularitat, anant als detalls i amb una trama que necessiti comprensió”. Exemples: Com contraposar el xou de Tub d’Assaig a la plaça Vella per Festa Major (on hi ha centenars de persones, xivarri, dificultats per visivilitat, gent que arriba i marxa…) amb una funció de petit format, a l’escenari del Candela, per exemple, foscor completa i una copa de vi negre a la ma. Mmm…
Uns embruixats, altres absortes. Ho volem tot. Tub d’Assaig ens defensa des de la darrera trinxera. Ja frissem de veure’ls a la Festa Major, a La Maurina, on sigui. Una trinxera tendra, lúcida, inspiradora. Del material del que estan fets els somnis.
!--akiadsense-->
