Arriba el 8 de març i tristament continua sent necessari un Dia Internacional de la Dona per seguir despertant consciències en totes les capes de la societat i seguir cridant l’atenció als governs. Fa un any des de l’ADET (Assemblea de Dones d’Esquerra de Terrassa), exigíem als i a les nostres representants que posessin a la seva agenda política totes les desigualtats, discriminacions i vulneracions de drets per raó de gènere.
Tot i que ja hi ha un dia específic per a l’eliminació de la violència en contra de la dona, enguany hi volem posar l’accent, però no en la violència en si sinó en les anomenades “xifres negres”, això és, en tota la violència que no es denuncia.
A Catalunya, en el període 2015-2018, es va produir un increment del 71% de les víctimes, del 63% dels agressors i del 64% de les denúncies considerades delictes contra la llibertat i identitat sexual del codi penal. Han augmentat les víctimes i han augmentat les denúncies, malgrat totes les xifres negres continuen sent molt elevades: l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya evidencia que només un 27% de dones que han patit un fet delictiu fan la denúncia. El motiu bàsic per no denunciar és que la víctima no ho identifica o ho minimitza (59,9 %) , els seus sentiments de culpa i vergonya (12,9%), la por (12,1%) o les característiques i durada del procediment (12,6 %).
Totes les causes per no denunciar són ben tristes i haurien de fer encendre tots els llums d’alarma de la societat. Les dues primeres, no identificar-les o el sentiment de culpa, ens parlen de com s’ha transmès la idea que la violència en contra la llibertat sexual és normal, fins al punt de no identificar-la o de sentir-se culpable d’haver-la patit. Algú s’imagina una estadística similar en altres tipus de violència, per exemple en robatoris? Les altres dues causes, la por i el procediment de denúncia, ens parla de processos llargs i complicats que sovint culpabilitzen la víctima, a banda de no donar-li garanties que no torni a ser agredida. No és fàcil denunciar si es comparteix sostre amb l’agressor i quan les ordres d’allunyament s’han mostrat poc eficaces en molts casos. Aquestes xifres ens parlen del fet que, sovint, els qui són responsables d’atendre i defensar les víctimes (la policia i el sistema judicial) no les reconeixen com a tal. Cal formació en tots els àmbits i és responsabilitat dels governs exigir un major nivell de formació en aquest camp per part dels cossos policials i judicials. Tot el cos policial hauria de tenir una formació especialitzada en matèria de violència sexual i atenció a les víctimes, però la realitat no és aquesta. Com a exemple, a Terrassa, en els últims 4 anys, del 2015 al 2018, la Policia Municipal va atendre 444 denúncies de violència contra les dones (sense comptabilitzar els casos atesos pels Mossos d’Esquadra a Terrassa, que són uns 400 anuals) i en aquests 4 anys només 26 agents han assistit a cursos o jornades relacionades amb la violència de gènere o la violència sexual. Per fer una petita comparativa de xifres, la formació de pràctiques de tir, només en el 2018, ha estat de 190 agents dels 222 de Terrassa.
Si de mitjana es produeixen unes 500 agressions anuals denunciades a Terrassa, la xifra negra ens ho tradueix a més de 1300 agressions no denunciades. Aquesta lluita per acabar amb les xifres negres, per facilitar la denuncia, per tenir cura de l’agredida sempre i en tot moment, és una lluita i una responsabilitat col·lectiva i individual. Exigim als i les nostres representants que posin a la seva agenda política totes les vulneracions de drets per raó de gènere i a la vegada, exigim-nos també, individualment, reduir les desigualtats i discriminacions del nostre entorn per aturar ja per sempre la idea que la violència en contra les dones és normal.
Assemblea de Dones d’Esquerra Terrassa
Grup Municipal ERC-MES
Ajuntament de Terrassa
