Comediants i dramaturgs ens freguem les mans amb el Consistori de la ciutat. Tot i que haig de dir, que per moments se’ns encongeix el cor amb tanta disputa, la veritat és que si la història continua podria ser com els discos de Pimpinela, plens d’històries de parelles en què l’amor i l’odi mantenen sempre la flama encesa. Es necessiten i es retroalimenten, i si PSC i TxT representen formes de fer política diferents, hi ha quelcom que a uns els deixa en el lloc que ocupaven en la vella política i als recent arribats tot just fa un any els deixa en un lloc que fa témer el pitjor. Poden acabar jugant al mateix.
ERC, Ciutadans i Junts per Terrassa es converteixen en espectadors, amb més a guanyar si es mantenen al marge que si surten a lluitar a l’arena. Si unim els factors més disparatats i apartem les ofenses i ofesos, ens queda una tragicomèdia digna de representació quan puguin obrir els teatres. Mentre tu em dius jo et dic, jo et denuncio i tu em denuncies, jo demano la dimissió de tot allò que no m’agrada i tu fas el mateix amb llò que et desagrada. Passen els dies i les hores i s’obliden les coses importants de la ciutat i de la gent.
Terrassa, una ciutat en el punt de mira perquè les seves polítiques socials, ecologistes i feministes auguraven un canvi en la gestió municipal que creava precedents, ara estan en el punt de mira pel risc de perdre’s en el “i tu més” i en “donde las dan las toman”.
Senyories, no fotem.
Elias Torres
Escriptor i humorista
