És ben curiós que quan un no pot dormir la ment s’omple de pensaments què moltes vegades deixem passar. Avui els he intentat plasmar en aquesta breu reflexió sobre la nostra ciutat ja que, si em treuen el son, deu ser per algun motiu.

Terrassa és la meva ciutat, la ciutat de les xemeneies, la ciutat més mal dissenyada urbanísticament del món, però és on he nascut i on he viscut tota la vida. L’he vista créixer, com jo, canviant el seu aspecte per bo i per dolent, però quina es la realitat actual de la ciutat? Doncs en aquest moment Terrassa m’ofega!

La pressió demogràfica que pateix és insostenible des de fa dècades i sembla que a poques persones els importi. És la deriva en ciutat dormitori on la identitat pròpia es va diluint malgrat l’esforç del món associatiu. Som víctimes de la voràgine especulativa immobiliària on tot s’hi val per poder posar una totxana més en aquest entramat de barris, què diuen que ja no poden més. Els és igual! Si la ciutat no pot créixer de nord a sud o d’est a oest ho farà en vertical, però ho farà, perquè hi ha massa interessos creats com perquè això s’aturi.

Fa més de 20 anys tenia una conversa similar amb un regidor de l’ajuntament sobre la limitació de l’alçada edificable, un demògraf precisament, i la resposta va ser taxativa: -Però què vols, una cuitat de cases baixes? -I per què no? -Això és impossible!!!

Ara, la majoria de cases baixes estan en la cartera de les immobiliàries, no per reformar-les sinó per agrupar-les en grans solars i continuar creixent en un vertical insostenible. I és que a Terrassa només les xemeneies toquen el cel.

Personalment, crec que estem davant d’un panorama irreversible, encara que d’ara al maig del 2023 sentireu per part dels qui ostenten el poder, que tot s’ha fet molt bé i que estem millorant i que encara millorarem més. És per això que ja tenen ben calendaritzades un munt d’inauguracions de serveis bàsics què fa massa temps que reposaven al calaix dels pendents i que és el que quedarà a la retina dels votants d’una societat anestesiada que s’ha feta autoimmune a un canvi de model.

“No volem ser la tercera ciutat del país en nombre d’habitants sinó la primera en qualitat de vida”, ressona a l’ajuntament, però el que és cert és que no anem en aquesta direcció, més aviat en sentit contrari.

Ens diran que no són competència seva moltes de les mancances que patim, però la política consisteix en ser prou intel·ligent com per traspassar aquesta limitació. Ben demostrat està que això no és ben bé així.

Doncs sí, Terrassa m’ofega i és mal senyal.

Nou comentari

Comparteix