MónTerrassa
Com podem sobreviure amb 170 euros durant un mes i mig?

Sóc treballadora d’una gran empresa (SERHS Food) que toca molts sectors. En el meu cas, pertanyo al sector que dona servei als menjadors escolars de Terrassa. Intentaré resumir el màxim possible quina és la nostra siutació per tal que s’entengui el que estem patint tota la plantilla, més o menys unes 600 persones.

Els col·legis van tancar com tots sabem el dia 12 de març. Des d’aquesta data és l’únic que hem cobrat. 12 dies. 170 euros les monitores i una mica més de 500 euros les cuineres. Enmig, hi ha diferents imports ja que es treballa entre 2.30h i 8h, dependent del lloc de treball. La meva empresa va ser contractada per l’Ajuntament. Ens van notificar l’ERTO, no a totes, aproximadament el 25 de març. No tenim constància que aquest ERTO s’hagi acceptat ja que no disposem de cap tipus d’informació. En el cas que fos favorable, tampoc sabem quan cobrarem.

Existeix una plataforma (SERHS Food Explota), creada per alguns treballadors, que van presentar una carta a l’Ajuntament explicant la situació i demanant que intercedissin per nosaltres. Tampoc n’hem obtingut resposta més enllà de paraules. No fets. En principi es va dir que els treballadors que formem part dels menjadors escolars cobraríem el 100%. La realitat? Hem cobrat 12 dies amb els quals hem de subsistir fins al 10 de maig. I no és segur perquè ningú ens ha dit cap data de final.

No tenim cap informació ni document que certifiqui quan i quant cobrarem. No podem justificar la nostra situació i per tant no podem tramitar la moratòria de la hipoteca. I el més important, tenim famílies per alimentar. Algú em pot explicar com podem viure amb 170 euros durant mes i mig? Algú ens pot ajudar? Aquí no contesta ningú, ni empresa ni ajuntament. És vergonyós que ens deixin així. Quina impotència i quina vergonya.

Una cosa és certa. Quan tot això s’acabi continuarem treballant amb tots els nens, perquè en definitiva això és l’únic que trobem a faltar. Aquesta serà la nostra única recompensa, tornar a veure’ls i saber que tant ells com les seves famílies estan bé. No se’ns reconeix la nostra tasca, però mai hauria esperat que ens deixessin en aquesta situació.

Manoli B.

Nou comentari

Comparteix