Terrassa, la tercera ciutat en nombre d’habitants de Catalunya, només té una residència pública per atendre el procés d’envelliment de la seva població. “Sap més el dimoni per vell que per dimoni” és una dita que parla del coneixement que ens dona l’edat com a regal en compensació de la nostra deterioració gradual i que res té a veure amb el que siguem o hàgim estat, sinó que l’experiència és simplement un valor que t’atorga el viure.
No vull ferir la sensibilitat de ningú que sigui susceptible a aquesta terminologia associada històricament al dolent, a l’impur, al pervers… Poden estar tranquils, a Terrassa, el diable intentarà no envellir, en cas contrari corre el risc d’haver de guardar aquesta saviesa en un flascó de vidre i ficar-la en la seva maleta per portar-la a una altra ciutat, pròxima o llunyana aquesta per descobrir, o arriscar-se a patir una cosa tan desoladora com la solitud i l’abandó. Així que més val saber més per dimoni que no per “vell” perquè al final corres el risc d’acabar on acaben les coses velles.
La tercera ciutat en habitants de Catalunya només té una residència pública per a atendre el procés d’envelliment de la seva població i per si no fos prou, tampoc està en les condicions desitjables per a acollir totes les places per a les quals va ser dissenyada en el seu moment. És evident, que l’aposta de les institucions per l’atenció pública dels nostres avis està afeblida, no per casualitat clar, i que el procés de privatització de la sanitat a la nostra comunitat autònoma ha desplaçat allò públic cap al concertat. Perquè m’entenguin, si algun ser estimat necessita una residència es veuran condemnats a acudir al centre concertat i abonar mensualment la barbaritat de, com a mínim, dos mil euros.
Passaran més de mil anys, molts més, encara que em temo que els anys que passarem no els passarem del tot bé. Algun optimista malaltís dirà que cal ser més positiu i pensarà a viure molt més, per a treballar molt més i tenir menys anys per a envellir; però per sort hi haurà algun pessimista malaltís que s’aterrirà amb el plantejament i qui sap, és possible que aconsegueixi mobilitzar a la societat amb pronòstics catastrofistes i mogui la massa cap al carrer per a exigir el dret a ser atès de manera digna i gratuïta en l’etapa final de la vida.
La veritat és que al carrer estan els temes de sempre, i els que proposen els temes que han de ser al carrer, són els de sempre. Mentrestant, 1 residència pública, mentrestant 216.428 habitants, mentrestant 2.000 eurets al mes… Vergonya és poc.
Elías Torres
Escriptor i humorista
