Carta d’una veïna de Can Parellada que ha volgut restar en l’anonimat:
Ho anava a passar per alt, però no. Fa uns dies vaig llegir una publicació a Món Terrassa sobre la no actuació de l’Ajuntament en un cas de galls de lluita a Ca n’Anglada, els quals havien desaparegut misteriosament. Ho escrivia una veïna que volia romandre en l’anonimat. I jo anava a passar per alt el que vaig presenciar, però no. Aquesta veïna anònima amb el seu escrit em va fer pensar que jo també havia d’explicar-ho, una altra veïna anònima.
Només diré que els fets van passar a Can Parellada, on resideixo. Arribava de treballar sobre les deu de la nit, no recordo exactament el dia que va ser. Vaig aparcar el cotxe al carrer i em va cridar l’atenció uns moviments estranys. Hi havia tres dones amb una escala intentant accedir al balcó d’un primer pis que es trobava a les fosques, amb les portes del balcó i les finestres obertes. Vaig treure el mòbil disposada a trucar a la Policia, però em vaig contenir al veure que elles no s’ocultaven pas, no miraven al voltant, estaven concentrades en el que estaven fent. Em vaig quedar observant.
Com que no arribaven al balcó, una d’elles va trucar al timbre del mateix edifici i hi va entrar. Al cap d’un moment, les altres dos van plegar l’escala, la van posar al cotxe i també van entrar a l’edifici. Als pocs minuts van sortir per un balcó pròxim al qual intentaven arribar. Aleshores vaig veure treure el cap un gat miolant, que va sortir del pis a les fosques. Les dones van lligar un recipient d’aigua amb cordes i el van balancejar fins a dipositar-lo al balcó del gat, que s’hi va acostar a beure. Després van baixar un altre recipient de la mateixa manera, ple del que semblava pinso.
Me’n vaig anar cap a casa però al dia següent vaig preguntar pel veïnat. I resulta que en aquest pis buit des de fa mesos que hi ha dos gats sols que miolen molt des del balcó. Els veïns més pròxims ja han trucat a la policia, a l’ajuntament, a diverses protectores, al Centre d’Atenció d’Animals Domèstics (CAAD)… i res. Els gats continuen sols. Pel que sembla, una de les veïnes que els feia arribar menjar des del carrer, preocupada perquè no sabia si tenien aigua, es va posar en contacte amb algú, una protectora, que sí que li va fer cas. I per això es van personar a aquelles hores de la nit a deixar-los aigua i menjar. Van dir que parlarien amb l’Ajuntament i que intentarien solucionar-ho amb rapidesa.
“L’administració s’ha convertit en una maquinària tan pesada i tan ineficaç que és inamovible“
No crec que tinguessin molt d’èxit amb l’Ajuntament o amb els seus departaments o amb la policia… ja que aquestes mateixes voluntàries es van endur els gats al cap de tres dies, segons diuen, després de contactar elles mateixes amb els propietaris dels animals que els van donar permís per endur-se’ls. Per allà no hi va aparèixer cap organisme oficial ni res semblant. La meva opinió és que Terrassa s’autoproclama “ciutat animalista” però si no fos pels veïns i les persones voluntàries mal pèl els correria a molts animals.
L’administració s’ha convertit en una maquinària tan pesada i tan ineficaç que és inamovible. Jo mateixa, en alguna ocasió anterior, he trucat a la policia per algun animal perdut al carrer i la resposta sempre ha estat la mateixa: “no tenim efectius, agafi’l vostè mateixa i després ens truca”. O si truques a l’Ajuntament: “Faci una instància”, i tots sabem el que passa després. Res.
A la majoria de ciutadans i ciutadanes ens interessa el benestar animal i truquem a l’administració, a qui creiem que té el deure de protegir-los, encara que no tenim clar que això sigui així.
El meu agraïment més sincer al veïnat que es va preocupar per aquests gats que portaven mesos sols en un pis buit, i a les voluntàries que els van rescatar. Gràcies, gràcies i gràcies!
