Catalunya, com la resta del món, s’enfronta al repte enorme de la transició energètica, un canvi imprescindible si volem reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, frenar el canvi climàtic en la mesura del possible i assegurar un futur millor per a tothom. Per encarar aquesta transformació profundíssima, però, i fer-ho com més aviat sigui possible, cal saber quina és la situació actual i, també, com volem que sigui el país d’aquí a molt pocs anys.
Això implica, entre altres coses, prendre una sèrie de decisions fermes i en un termini de temps molt curt perquè, trobant-nos en diverses cruïlles alhora, hem d’actuar ràpid i amb empenta, amb la participació no només dels actors polítics i econòmics sinó també de les persones, amb una transformació dels hàbits de consum i un augment de la reutilització, la reducció i el reciclatge dels recursos disponibles. Segons les dades públiques de la Generalitat (2018), els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle al nostre país són la indústria (31%), el transport (29%), la generació d’energia (14%) i l’agricultura (12%), i són aquests sectors els qui tenen més a aportar per a la seva reducció.
La descarbonització de la generació eléctrica
En aquest sentit, que tota aquesta electricitat hauria de provenir tant com es pugui de fonts baixes en emissions és un fet, però les opcions són diverses. D’una banda, quan les centrals nuclears arribin al final de la seva vida, a Catalunya podríem passar a dependre de l’exterior per a abastir el territori, amb França i l’Aragó com les opcions més factibles i mantenint, només, la generació hidroeléctrica i la central de cicle combinat del Besòs. De l’altra, podríem generar la nostra energia.
Una idea és fer-ho amb més nuclears, una aposta que hi donen suport alguns experts locals i, a nivell polític, partits ecologistes com la Lliga Verda de Finlàndia. Una altra, segurament la preferida, és amb energies renovables, però això duu altres preguntes: quin model volem? Grans parcs fotovoltaics i eòlics? Instal·lacions d’autoconsum a tot arreu? I si trobem un punt mig? Al cap i a la fi, l’electricitat és imprescindible per a la descarbonització de moltíssims sectors econòmics i, per tant, en necessitarem més, a no ser que decidim renunciar a una part important de la nostra qualitat de vida. Cal decidir, i hi ha moltes variables en joc, i l’econòmic no és el menor. És el cas, per exemple, de la central tèrmica d’Andorra, a Terol, el tancament de la qual ha derivat en la creació de tres plantes d’energia renovable que continuaran potenciant l’economia del territori.
Distribució i consum intel·ligents
Sigui quina sigui l’opció triada en la pregunta anterior, caldrà necessàriament modificar la distribució elèctrica per rebre l’energia on es generi i dur-la on hi hagi demanda. De fet, la xarxa ja està canviant per donar entrada a nous productors, siguin grans o petits, i també per donar-li més flexibilitat i resiliència per adaptar-se a circumstàncies que poden ser molt variables. Per tot això, és clar, la xarxa també cal que sigui intel·ligent i que, per equilibrar la demanda, hi hagi una regulació de les tarifes que faciliti un canvi de costums i l’adopció d’hàbits de consum que vagin d’acord amb la disponibilitat d’energia, a més d’investigar en tecnologies d’emmagatzematge d’electricitat. Alhora, és clar, les noves xarxes hauran de protegir tant com puguin el medi ambient, especialment les aus, comprometent-se amb el respecte pel territori i amb donar una resposta eficaç i estable a les necessitats dels usuaris, que ja no seran només consumidors sinó també productors energètics que participaran d’un model col·laboratiu.
La transició a la mobilitat sostenible
Tot i que és clar que un nou model de mobilitat vol dir adoptar hàbits més responsables i comptar amb una xarxa de transport públic eficient i baix en emissions, com és el cas de TMB que, juntament amb Endesa, ha electrificat la línia H6. Tot i això, les alternatives sòlides en el mercat del vehicle privat també són imprescindibles. D’una banda, i pel que fa al transport pesant, l’electricitat podria no ser suficient i caldria, per tant, poder comptar amb camions alimentats amb hidrogen i, és clar, amb la disponibilitat d’aquest recurs, per a la qual cosa el nostre país ja té alguns projectes molt importants en marxa. De l’altra, pel que fa als cotxes i motos, cal una xarxa de punts de recàrrega que faci del vehicle elèctric una alternativa real i igual de còmoda que els de combustió interna. En aquest sentit, tant les administracions públiques com companyies privades com Endesa estan treballant per ampliar la xarxa i, també, per posar a la disposició dels conductors diversos tipus de carregador, fins i tot d’ultraràpids. En aquest darrer cas, l’empresa ja ha posat en servei 240 punts de recàrrega d’ús públic, per a unes 420 places: un 70% de semi-ràpids, un 24% de ràpids i un 7% de lents.
Un benefici per a tota la societat
Tots els punts anteriors poden ser oportunitats no només per a la sostenibilitat sinó, alhora, per a la innovació tecnològica, el desenvolupament, la creació de llocs de treball i el foment de l’economia circular. Que tota la cadena de la producció energètica sigui una font de riquesa no només per a les generadores i distribuïdores sinó, també i especialment, per als territoris on tenen lloc aquests processos.
Cal fer front als reptes de futur d’una manera respectuosa, fent-los atractius i que generin activitat econòmica. Un exemple actual d’això són les centrals hidroelèctriques, moltes de les quals tenen museus i centres d’interpretació que generen valor afegir i activitat econòmica més enllà de l’electricitat, en forma de turisme i tot el que se’n deriva. També, d’una altra manera, ho són les inversions en protecció de la fauna i la flora que viu al voltant d’aquestes centrals. El model energètic del futur ha de ser sostenible i respectuós amb el medi ambient en tots els seus aspectes o estarà, molt probablement, condemnat al fracàs. Això també inclou, és clar, la compatibilització amb els usos agrícoles del sòl. En aquest sentit, a l’Estat hi ha cinc projectes pilot com, per exemple, el d’Endesa a Carmona (Sevilla), on es combina la instal·lació fotovoltaica amb el cultiu d’herbes aromàtiques i l’apicultura.
Així doncs, els reptes de futur del nostre país pel que fa a la transició energètica són molts i molt grans però, alhora, els esforços dels diversos actors implicats i també les oportunitats per canviar i per corregir efectes negatius o desigualtats que presenten aquests moments de decisió i canvi haurien de fer-nos mirar les properes dècades amb esperança. Si prenem els camins més adequats i hi treballem amb decisió, els beneficis podrien anar molt més enllà del canvi climàtic i preparar-nos per un futur molt millor per a tots.
