!--akiadsense-->
Quan els lectors acabin de llegir-me, pensaran que mhe jugat el físic. No mimporta gens ni mica, però. Algú ha de poder dir-ho. El cert és que el servei bancari datenció al client grinyola llastimosament. La COVID19 ha estat largument i/o empenta definitiva de la direcció comercial de les entitats per a poder menystenir i xafar literalment la clientela. En el cas concret del BBVA -per al·lusions- la situació passa de taca doli. Dessota lexcusa de la distància de seguretat, les cues al carrer fan molt més que mal dull. A banda que això dhaver daguantar estoicament la calorada toca molt el nas. Em pregunto si, quan arribi el fred o la pluja, també haurem de seguir callats.
Pràcticament, el banc basc, és lhereu natural de lantic sistema de caixes destalvi catalanes (Terrassa, Sabadell, Manlleu, Tarragona, Catalunya i Manresa). Llavors, si hi havia un principi cabdal que no es negociava era latenció exquisida al client. En el punt concret de vacances, tanquen un munt doficines durant lagost i lagenda puntual de llurs directors no se sap qui la duu. Envies un missatge pel canal de Banca electrònica i, amb una mica de sort, et contesten. O potser no.
Citaré un exemple metafòric adient envers això: recordo la botiga GAMAX-70, al xamfrà dels carrers Fontvella i Sant Pau.El senyor Joan Pons(propietari) tenia un quadre-decàleg al despatx, on el primer “manament” referia que “el client és la part més del negoci”. Bo seria que la cúpula directiva de BBVA a la nostra ciutat el fes seu. Un altre gall cantaria. Abans, ja topàvem amb un sector concret dimpositors amb dificultats désser atesos amb cara i ulls. La digitalització i les noves tecnologies excloïen barroerament una franja dedat que no passava pel sedàs. Els taulells gairebé han passat a millor vida. Sobretot implantant les anomenades oficines offshore. Està clar, tanmateix, que el fet no preocupa els “cervells pensants bancaris”. Ho quantifiquen amb el percentatge dun esquifit 125% del total del balanç i no passa res.
Quan he pensat en una dita francesa pel títol, ho he fet imaginant si més no un tracte bancari de mínims. Convé que no perdin de vista la dita del “tal faràs tal trobaràs”. A la dècada dels 60, albirant-se una etapa inicial dinformatització de sucursals, foren molts els bancaris (empleats dedat avançada) que van pregar que els “liquidessin”. No es veien capaços ni amb cor o esma dafrontar un canvi tan “heavy”. Massa aviat han perdut de vista aquest referent en un sentit invers. Tota aquella paciència i comprensió que van tenir amb llurs empleats ara se la passen pel folre del clatell, de manera desapiadada. Per tant, em veig amb el dret a etzibar-los dues sentències: “Roda el món i torna al born”. Millor encara: “el ruc del traginer sempre va davant”.
Suposant que es facin lorni en la traducció, els hi ho lletrejaré en la llengua cervantina: “arrieros somos y en el camino nos encontraremos”. Prou sé que els bancs es deuen prioritàriament als seus accionistes. Que no oblidin, però, que allò que els hi fou regalat a preu denderroc provenia de les humils caixes destalvi populars. Allí, els propietaris de les entitats eren els impositors. No és poca cosa! Aquesta veritat com un temple va a missa. Ha plogut molt daleshores ençà. Fins i tot, són màximes ben presents en la ment dun nombre ingent dempleats que es van “subrogar” pràcticament per art de màgia. No podem callar.
No podem quedar-nos creuats de braços. Ja nhi ha prou! Hi ha dhaver altres “solucions” intermèdies. Molt menys draconianes i punyents –i més a poc a poc– on sempre paga els plats trencats aquell que no piula. No demano pas la lluna en un cove. Si algú se sent interpel·lat o si li fa mal doïda, no és pas el meu problema. Respostes de lestil de “lanar fent com en Met de Ribes” o “comme ci come ça” no sescauen. “ Llenya al mico, que és de goma! ”
Josep Ballbè i Urrit.
