Aquesta setmana passada ha començat la “nova temporada dels espigalls del Vallès”. Podem trobar la famosa col brotonera a diferents parades del Mercat de Sant Pere (Els campaners, Enric Simó, Marià Bigordà, Eugeni Guarch, Fruites Antonieta, Fruites i verdures Carolina). Alhora al mercat de baix (Fruites i verdures Ca n ́Oliveró, Fruites Xavi o ca ́l Masvalls). Finalment, a través de la Fundació Sant Galderic, hom pot obtenir-se el telèfon de contacte dels pagesos Joan Playà, Xavi Rivero (de Can Bogunyà) i Ramon Pons (de Can Viver), que la conreen. Entre confinament, toc de queda, mascareta, hidrogel, distància de seguretat, comerços i establiments de restauració a mig gas i la pròpia por afegida, tot està prou desmarxat. Ja cal, però, que fem per recolzar antigues tradicions prou oblidades. Aquesta i moltes altres que lidera gent d ́un ofici tan denigrat i aparcat amb la modernitat. La nostra vila manté costums molt arrelades a l ́antigor de la contrada.
Quina pena que molts egarencs tan sols recordin el bategar dels telers darrere d ́un quarto de reixa o d ́una antiga nau industrial ! Terrassa també havia estat un nucli de cultius agrícoles. En són una bona mostra el munt de masies que envolten la ciutat. Fa poc més de 5 anys, la Fundació en va publicar un llibre fantàstic que rememora la tasca d ́una professió abnegada i feixuga de força persones. Enguany, no és possible dur a terme la degustació que se ́n feia ni l ́àpat temàtic previst pel sector. Motiu de més, doncs, per a enfortir el nostre recolzament i empenta al col·lectiu que tiba d ́aquest carro. La forta patacada que ens duu la pandèmia ha de remoure esquemes mentals ancorats en el passat. Segur que, a partir d ́ara, mostrarem una major estima i consideració envers els productes de la terra. No pot ésser que la modernització i una mal entesa globalització aclapari i destrueixi la llavor plantada pel conjunt d ́unes generacions abnegades en allò que fa referència a proveir l ́alimentació del poble.
Amb la pressió publicitària d ́uns mitjans agressius, bona part del comerç minoritari està cridat a desaparèixer. Quina llàstima que grans operadors, superfícies, repartidors i –fins i tot– “fons voltors” lluitin per absorbir competències de distribució de productes bàsics ! En un punt tan concret i nimi com podria semblar aquest, cadascú de nosaltres té –a la pròpia mà– la clau. Hem d ́obrir portes i ajudar a bastir un panorama/entorn molt més sostenible. Massa musaranyes i “elefants” volen trepitjar allò que ha costat suor i llàgrimes d ́obtenir. Amb l ́exemple concret d ́un producte de proximitat i qualitat –com ho és la col brotonera– plantejo una profunda reflexió sobre model productiu, comercial i de consum. No tot allò que és més car vol dir que sigui millor. És ara que se m ́il·luminen els ulls bo i recordant menús ben bàsics, senzills i de cost mínim. Les nostres àvies els elaboraven amb una estima i un toc adient i màgic que enamoraven el paladar més exigent. No cal que en citi cap. Avui toca parlar de la col brotonera… …Els espigalls són una verdura provinent d ́una varietat de col.
D ́ella, en surten dues produccions (espigalls, pròpiament dits i brotons). Els primers creixen de gener a març, quan la planta floreix. Precisament per això, el propi cartell publicitari que ho anuncia fa referència concreta a un “producte de febrer”. Van acompanyats de poques fulles, però grans i retallades… Per contra, d ́octubre a novembre es cullen els brotons: brots de la col, amb molta fulla retallada. Afegint-hi a aquest plat unes arengades, una bona cansalada, uns alls i una botifarra del país es poden fer sopes, cremes o guarniment per a acompanyar carns i peixos. Bon profit !
