Les imatges aèries del juliol del 2025 mostraven el llac de Tres Estanys del Mig, al Pallars Sobirà, com una taca verdosa i tèrbola a 2.412 metres d’altura. Un any després, al juliol del 2026, era d’un blau intens i cristal·lí. Què va passar entre aquestes dues fotos? Una matança, sí, però una que ha retornat la vida i que canviarà per sempre la nostra manera de gestionar milers d’ecosistemes a Europa.
Però, per què calia una intervenció tan dràstica, gairebé impensable, en un entorn natural tan remot i aparentment verge? La resposta és senzilla i alhora complexa: un error humà que es va anar covant durant dècades i que ara hem pogut, per fi, començar a revertir amb una solució gairebé quirúrgica. (Sí, nosaltres també ens preguntàvem si era realment possible, fins que ho vam veure).
Aquesta és la història d’un experiment definitiu al cor del Pirineu. El setembre del 2025, dins del projecte europeu Life resque alpyr, un equip supervisat pel CSIC i la Generalitat va aplicar rotenona –un ictiocida d’origen vegetal– en dos llacs d’alta muntanya del Parc Natural de l’Alt Pirineu: primer a Tres Estanys del Mig i, setmanes després, a Tres Estanys de Baix. Els resultats, deu mesos més tard, són espectaculars i deixen poc marge al dubte.
No hi ha quedat ni un sol peix invasor viu, l’aigua ha recuperat la seva transparència, i espècies autòctones com amfibis i invertebrats, que es consideraven perdudes i havien desaparegut d’aquests llacs, han tornat a colonitzar-los amb una vitalitat sorprenent. A més, la rotenona, tan temuda per la seva efectivitat, es va degradar al ritme previst, i ja no hi ha traces d’ella aigües avall, garantint la seguretat de l’entorn. Això és la prova que la ciència pot oferir un truc per salvar la natura.
El peix invasor que va canviar el color del llac
El secret darrere d’aquesta regeneració no és cap miracle, sinó la correcció d’un error humà de dècades que va alterar un equilibri mil·lenari. Els llacs d’alta muntanya del Pirineu, per la seva geografia aïllada i les barreres naturals de la serralada, històricament no tenien peixos. Però, en algun moment, la nostra afició per la pesca ens va portar a introduir-hi truites, trencant la cadena tròfica original amb una intenció, potser, benintencionada.
El problema es va agreujar amb la introducció accidental del piscardo. Aquest peix petit, que poques vegades supera els 12 cm, no es va posar intencionadament en aquests ecosistemes tan delicats. Marc Ventura, coordinador del projecte al CEAB, va explicar com el piscardo va arribar al Pirineu en galledes, usat com a esquer viu per a la pesca de truita. Els pescadors, sovint sense mala intenció o per simple desconeixement, llençaven els que els sobraven al llac en lloc de retornar-los, i un cop dins, la seva proliferació es va tornar incontrolable.
Aquests peixos, capaços de posar entre 200 i 1.000 ous per posta, van esdevenir un depredador formidable per a la cadena tròfica nativa. Encara que no s’alimentaven de la seva pròpia espècie, sí que van devastar altres éssers vius clau per a la salut del llac: principalment el zooplàncton i els capgrossos. Aquests darrers passaven el dia raspant les algues de les pedres, mantenint la neteja de l’aigua. Sense ells, i sense el zooplàncton que es menja les microalgues, les algues es van disparar i els llacs es van tornar verds i tèrbols, perdent la seva bellesa i la seva biodiversitat original.
Hem après que el desequilibri ecològic, per subtil que sembli, pot tenir conseqüències visuals dramàtiques. El verd no sempre és vida, a vegades és una advertència del que hem perdut i del que ens està costant el nostre planeta.
Aquest dany ocult estava transformant, lentament però inexorablement, els nostres paisatges de muntanya més preuats. La situació era alarmant: l’any 2000 ja hi havia piscardo en el 27% dels llacs d’alta muntanya del Pirineu i, des de llavors, la incidència del problema no havia fet més que créixer sense fre. Un veritable secret a veus que calia aturar amb mesures definitives, abans que fos massa tard.
La solució radical que retorna la vida
Davant l’amenaça imparable del piscardo, que ni les trampes ni les xarxes tradicionals podien controlar amb efectivitat en aquests ecosistemes complexos, era evident que calia una solució dràstica i d’última generació. Aquí és on entra en joc la rotenona. Aquesta substància, d’origen vegetal, és un potent ictiocida que actua bloquejant la respiració de qualsevol ésser viu que utilitzi brànquies, sent extremadament efectiva contra els peixos.
La seva aplicació, és clar, requereix una precisió extrema i una vigilància constant per evitar danys col·laterals a altres espècies no objectiu o a ecosistemes aigües avall. Però l’èxit rotund d’aquest projecte al Pallars Sobirà, que ha demostrat una degradació completa de la substància en el temps previst sense deixar rastre, confirma que, amb el coneixement i la supervisió adequats, els resultats justifiquen el risc controlat i són un estalvi incalculable a llarg termini per a la natura.
Aquest experiment pioner a Catalunya no és només una victòria local. El projecte Life resque alpyr, amb els seus resultats contrastats al Pallars Sobirà, està generant un precedent que podria transformar la gestió de milers d’ecosistemes aquàtics danyats per espècies invasores a tota Europa. L’èxit en aquests dos llacs ens ofereix una guia d’ús imprescindible per iniciar la recuperació de molts altres espais, obrint una finestra d’esperança on abans només hi havia resignació o problemes sense una solució clara.
El futur dels nostres llacs: una oportunitat per començar de zero
La feina, però, no s’ha acabat. Encara queden molts secrets per descobrir i moltes dades per analitzar. Els investigadors han observat, per exemple, que en un dels llacs la recuperació de la biodiversitat està sent més ràpida que en l’altre, i encara no saben el motiu exacte d’aquesta diferència. Aquestes incògnites són part del procés científic i ens recorden la complexitat i la resiliència dels ecosistemes.
En els propers mesos, els experts continuaran analitzant tots els detalls del procés per extreure una guia d’ús definitiva. L’objectiu és replicar aquest truc d’enginyeria ecològica en més llacs pirinencs i, potser, estendre’l a altres regions on les espècies invasores amenacen la biodiversitat. La possibilitat de “netejar” un llac sencer i veure’l recuperar-se en tan poc temps és realment un miracle modern que ens dóna esperança.
Aquesta iniciativa ens ensenya que, fins i tot quan sembla que hem perdut la batalla, sempre hi ha una oportunitat per començar de nou. La capacitat de la natura per regenerar-se és impressionant, si li donem l’espai i les eines adequades per fer-ho. És una solució a un problema que nosaltres mateixos vam crear, una prova que podem revertir els nostres propis errors ambientals amb intel·ligència. No és poc, veritat?
Aquest èxit al Pirineu és més que una notícia esperançadora. És una crida a l’acció. L’error d’introduir espècies invasores no és només un problema ecològic, sinó un reflex de la nostra relació amb l’entorn. Ara tenim la solució, la tecnologia i el coneixement per revertir-ho. Cada llac recuperat és un pas endavant per a la nostra biodiversitat i per a les generacions futures. Estem davant d’una oportunitat històrica per canviar el rumb i aprendre dels nostres errors.
Després d’aquesta lectura, ja saps que la matança de peixos invasors és la nova esperança per als nostres ecosistemes de muntanya, una solució definitiva que pot retornar la vida. Una història que era imprescindible conèixer, no et sembla?
