Amb Curiositat - Monterrassa
Charles Darwin, naturalista: «Els animals tenen sentit de l’humor i ens sorprenen amb les seves bromes»

Hem cregut durant segles que el sentit de l’humor era una de les nostres qualitats més distintives, aquella espurna d’enginy que ens diferenciava radicalment del regne animal. Era una creença arrelada, quasi un dogma, que ens situava al capdamunt d’una jerarquia intel·lectual. Però un dels pensadors més influents de la història ja va intuir una veritat incòmoda fa gairebé dos segles, i ara la ciència moderna no només li dona la raó, sinó que l’amplifica: els nostres companys de planeta potser es riuen més de nosaltres del que pensem.

I si aquesta suposada superioritat intel·lectual fos, en realitat, un dels nostres errors més antics i persistents? Si allò que ens fa riure fos un llenguatge universal, compartit molt més del que imaginem?

El mateix Charles Darwin, el naturalista que va sacsejar els fonaments de la biologia amb la seva teoria de l’evolució, va ser un observador meticulós i va notar coses sorprenents en el seu propi gos. Després de llançar-li un pal i veure com l’animal el recuperava, el gos es negava sovint a tornar-l’hi directament. El deixava a terra i, just quan Darwin anava a agafar-lo, el retirava amb rapidesa, en un truc juganer que ara sabem que no era una peculiaritat aïllada del seu animal. Aquesta observació obria un secret que començava a desvetllar-se.

El joc que revela la intel·ligència oculta

Aquesta acció d’oferir alguna cosa i retirar-la abans que l’altre la pugui prendre és una forma de joc que fins i tot els nadons humans practiquen amb un somriure. Estudis recents interpreten aquest gest lúdic, com ara retirar un sonall, com una disposició fonamental vinculada al nostre desenvolupament cognitiu. La clau de la diversió rau en la ruptura d’una expectativa, en la creació d’una incongruència que, fins fa poc, es considerava un pilar exclusiu de l’humor dels sapiens.

Però aquesta idea ja no se sosté, i la ciència té les proves. Neuròlegs com Michael Brecht neguen rotundament que el sentit de l’humor sigui una qualitat exclusiva de la nostra espècie. Quan un humà juga amb un animal, sovint adoptem ambdós una disposició lúdica i, molt sovint, recorrem a l’engany de broma. L’humà fa com si llancés un pal, però l’amaga; el gos hi cau al principi, però molts aprenen ràpidament l’articulat engany. El més sorprenent és que els animals també incorporen les seves pròpies entremaliadures al joc, convertint-se en autèntics bromistes.

La nostra manera de veure, percebre i sentir el món no és l’única, i acceptar-ho és el primer pas per connectar amb la intel·ligència i la vida emocional més enllà de la nostra espècie.

Aquests jocs no són una simple pèrdua de temps, sinó una part imprescindible del seu aprenentatge i adaptació social. Podrien fins i tot servir per entrenar la capacitat de detectar enganys, una habilitat crucial per a la convivència en grup. La idea que el joc és clau per al desenvolupament és tan antiga que paleontòlegs com Bruce Rothschild fins i tot suggereixen que els dinosaures podrien haver jugat amb ossos. Encara que ens sembli estrany per la imatge terrible que tenim d’aquests animals, el joc era innegable en el Cretaci.

De lloros pallassos a estornells músics

Hem estudiat poc la incongruència en els animals no humans, principalment perquè el seu llenguatge és diferent del nostre. Tanmateix, les semblances evolutives ens permeten connectar amb altres espècies de manera lúdica, sense oblidar que cada una té els seus propis trets distintius. L’humor d’un gos i el d’un gat són diferents, per exemple, però les seves diferències no són insalvables: poden jugar junts si es coneixen bé. Aquesta interacció, lluny de ser un problema, és una solució natural a moltes tensions.

La llista de jocs de bonobos i ximpanzés és massa llarga com per menysprear el seu sentit de la diversió. Tiren objectes, s’enfilen els uns damunt els altres, amaguen coses, riuen, posen cares i inventen bromes per no avorrir-se i contagiar la seva alegria a la resta de la tribu. I no són els únics en aquesta festa. Fa gairebé dos segles que es coneix el joc dels peixos, però no es va prendre seriosament fins que Gordon Burghardt en va descobrir la llarga trajectòria evolutiva. Els peixos mormírids empenyen i manipulen boles; també juguen els pops i diverses espècies de rèptils, demostrant una capacitat lúdica gairebé viral, que es replica i s’expandeix.

Les aus són, de fet, increïblement juganeres. A Nova Zelanda, el lloro kea és famós per les seves bogeries i bromes; les seves malifetes inclouen emportar-se objectes que els resulten curiosos. Als keas els anomenen “els pallassos de les muntanyes” i, quan estan en grup, emeten sons contagiosos que s’assemblen molt a la rialla. Des de l’Antiga Roma fins avui, hem vist els ocells amb una intel·ligència que a vegades ens supera, plena d’aquest esperit juganer.

Fins i tot els estornells tenen un cant animat i particular, on incorporen sons com alarmes de cotxes, microones o sirenes d’ambulàncies. Donen la impressió de no prendre’s res seriosament amb les seves composicions trencades i sense harmonia, buscant un to que pot infondre ànim fins a l’ésser més entristit. Mozart, amb la seva oïda de geni, va percebre de seguida el caràcter lúdic del cant d’un estornell que tenia com a mascota, i fins i tot se sospita que li va dedicar una simfonia, el Concert per a piano núm. 17, que alguns consideren una broma musical. És una connexió històrica definitiva entre dues ments brillants.

El nostre món, un gran pati de jocs

Els animals que viuen a les ciutats també han canviat molt, adaptant-se i evolucionant amb nosaltres. El mirlot, per exemple, ha modificat la seva conducta en entorns urbans per prosperar. Nosaltres també estem en constant evolució i adaptació als mitjans tecnològics, en simbiosi inusitades amb les màquines. Els animals formen part d’aquesta equació, i els joguines per a mascotes estan cada vegada més de moda. Hi ha pelotes i ninots, i fins i tot s’han dissenyat videojocs per a elefants en captivitat, demostrant una interacció cada cop més profunda.

A poc a poc, alguns animals comencen a entendre com funcionen els mitjans de transport i les imatges. Ara es poden fer videotrucades per contactar amb una mascota, i els gossos de carrer pugen al metro de Moscou per desplaçar-se com si fos el més natural del món. Els cignes fan surf a les platges de Xile i els corbs fan servir trossos de plàstic com a trineus per lliscar per les teulades nevades. El joc és una constant, un mitjà per a la vida i el gaudi, que trenca barreres culturals i de gènere. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb això).

Aquesta comprensió és més urgent que mai. Si continuem creient que l’humor és exclusiu dels sapiens, ens perdem un secret fascinant i una connexió vital amb altres espècies. El sentit de l’humor, com la raó i l’instint, no és una característica essencial immutable, sinó una qualitat evolutiva en continu desenvolupament. El moment d’investigar la incongruència en els animals no humans i les seves pròpies formes d’entendre la diversió és ara, abans que aquest error de percepció ens allunyi encara més de la complexitat i la riquesa del nostre entorn compartit.

Acabar de llegir això no només t’ha obert els ulls a una realitat sorprenent, sinó que també t’ha donat la clau per entendre que el riure, en les seves múltiples formes, és un llenguatge universal. La propera vegada que vegis un animal jugant o fent una malifeta, sabràs que hi ha un univers de complexitat, enginy i, sobretot, diversió darrere d’aquest gest. Quantes bromes més ens estarem perdent, sense ni tan sols adonar-nos-en?

Comparteix

Icona de pantalla completa